Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Jordi Basté: L'oient al micròfon

Un nucli incombustible de candor el fa resistent al cinisme. Recicla en proximitat càlida les més fredes abstraccions. Manté viu el foc d'una conversa que crepita dins la ràdio tirant-li branquillons de sorpresa, escàndol, dolenteria i un riure desballestat.

És el xicot de barri que coneixem de tota la vida. Podria ser el fill de l'adroguer o de la cansaladeria. Si despatxés a plaça, sempre tindria cua. La seva veu té un ampli ventall d'inflexions tonals i es recrea en els registres exclamatius de l'ono- matopeia.

Parla tal com raja i es mostra tal com és: entremaliat, xafarder i una mica badoc. Sua, es despentina i perd els papers, però mai deixa de comunicar. Veient que no dissimula cap imperfecció tothom el deixa entrar a casa amb el llit per fer.

A diferència del Puyal, no pretén estirar l'audiència cap amunt, sinó que es posa al seu costat i parla com un oient. Fa companyia, entreté i informa, però no sap ni vol espantar una audiència jove esprement tot el suc formatiu a la ràdio, encara que això l'obligui a flirtejar amb els tòpics.

Sempre s'ha mogut en l'espai de diversió i col·leguisme que va de l'aprovat al notable. Gasta la llengua descordada de la gent que no mira prim. I el que pensin els noucentistes se li'n refot. Les dades d'audiència canten clar que és la suma de Bassas i Basté la que fa normal a la ràdio una llengua que no ho és al carrer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT