29/03/2017

Espanya irreformable?

3 min

Una de les constants d’aquest procés són les desavinences entre els comuns i l’independentisme. Gràcies a això, l’statu quo respira una mica més tranquil. Tot i que els partidaris de l’ordre constitucional són minoritaris a Catalunya, les dificultats per articular una àmplia majoria alternativa resten potència a les aspiracions de superar l’estret marc de la Constitució del 1978.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquestes desavinences han tingut diverses expressions. Les menys estimulants són les mal anomenades guerres culturals, que alguns han atiat a propòsit d’episodis com els de l’exposició d’una estàtua de Franco decapitada al Born o d’una instal·lació temporal al Fossar de les Moreres. Altres episodis, en el fons, responen a diferències ideològiques que s’embolcallen amb retòrica nacional o viceversa: diferències sobre el marc nacional de lleialtat que es disfressen, interessadament, de debat ideològic. Al final en resulta un debat empobrit, amb tant de soroll que costa entendre res.

Tanmateix, tot i el soroll hi ha alguns debats que val la pena rescatar. Un d’ells és el de la possibilitat de reforma d’Espanya. L’argument sobiranista estàndard ve a dir que el catalanisme fa dos-cents anys que prova de regenerar i transformar Espanya sense èxit, perquè Espanya no ho vol, i que, per tant, el més raonable és anar passant i ja s’ho faran. És un argument que posa especialment nerviosos els líders dels comuns que han dipositat bona part de les seves esperances polítiques en una transformació efectiva de l’Estat en una direcció democratitzadora i plurinacional de la mà de Podem.

En part tenen raó de sentir-se incòmodes. Perquè l’argument de la impossibilitat de reformar Espanya sovint pren, en boca d’alguns sectors nacionalistes, un to essencialista, de consideració gairebé antropològica, sobre un suposat caràcter espanyol inherentment hostil a la diversitat. Llavors es cau, inevitablement, en un to de superioritat moral que resulta especialment irritant per a qui s’ho mira des de fora de Catalunya o amb un peu a cada banda.

Però més enllà de l’argument, diguem-ne antropològic, hi ha arguments polítics per defensar que, de facto i en el mitjà termini, és molt difícil pensar en una possibilitat de reforma d’Espanya. És cert, com hem comentat diverses vegades en aquestes planes, que l’opinió pública espanyola està més oberta a la possibilitat d’un referèndum a Catalunya que no pas les seves elits. Però les elits tenen pocs incentius per moure’s, perquè aquesta qüestió difícilment tindrà prou importància per a un gruix substancial de la població de l’Estat per condicionar el seu vot.

A més, fins i tot si una part substancial de l’opinió pública espanyola basculés cap a posicions de respecte a la plurinacionalitat i al dret a decidir, hi ha almenys tres grans obstacles institucionals que impedirien que això es transformés en canvis polítics efectius. El primer és el biaix conservador del sistema electoral espanyol, que sobrerepresenta les províncies petites i els partits que hi són majoritaris. Per entendre’ns: per produir un canvi d’una determinada magnitud en la composició del Parlament espanyol (especialment si considerem les dues cambres) caldria un canvi molt més gran encara, gairebé irreal, en els patrons de vot.

El segon obstacle és, com és ben sabut, la Constitució del 1978. D’una banda, té un procediment de reforma molt exigent que, entre altres coses, necessita majories reforçades al Congrés i al Senat. De l’altra, en aquest procediment de reforma les minories nacionals no hi tenen cap poder de veto, i la majoria ha convertit el text del 78 en una mena de tòtem del neonacionalisme espanyol.

Finalment, el tercer obstacle a la reforma de l’Estat és el creixent paper polític del poder judicial, incloent-hi el Tribunal Constitucional. Dels tres poders de l’Estat, el judicial va ser el que va mantenir més continuïtats amb el franquisme. I gràcies als mecanismes de reproducció, cooptació i socialització, el poder judicial és, encara ara, clarament més conservador que la societat espanyola. En especial (però no només) pel que fa a la qüestió nacional.

Sovint es demana a l’independentisme, amb raó, que no presenti la independència com la recepta màgica per solucionar tots els problemes del país i que reconegui les enormes dificultats del procés. Però seguint la mateixa lògica, caldria demanar als que ens venen la idea de la reforma d’Espanya com a alternativa a l’ statu quo i al referèndum unilateral que ens expliquessin, honestament, quina possibilitat hi ha, efectiva, de superar aquests obstacles.

stats