Publicitat
Publicitat

Zygmunt Bauman, més que líquid

La imatge de la societat líquida en contrast amb l’aparent solidesa de la modernitat clàssica funciona

1 . LA MARCA. Els conceptes descriuen però alhora transmeten. I alguns amb més força que d’altres. Modernitat líquida: abans de saber el que vol dir ja entenem alguna cosa. Tenim la sensació que sí, que pot tenir a veure amb el que ens passa. Per això l’extensa obra de Bauman s’associa a aquesta poderosa idea: l’entrada de la modernitat en una fase nova, en què tot es fa present, per tan provisional i canviant, en què la pèrdua de les referències del passat i de les promeses de futur genera incertesa i inseguretat, agreujada per la mutació de tot el que marcava les fites de la vida: ni la feina, ni la família, ni les creences (religioses o laiques) són el que eren. La idea de redempció compartida s’esvaeix, i amb ella la confiança en la política. La imatge de la societat líquida en contrast amb l’aparent solidesa de la modernitat clàssica funciona, a risc d’encasellar una obra complexa com la de Bauman en una marca.

2 . ALTRES IDEES. El 22 de març del 2004 Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Em va captivar. Esquifit, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i de braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar un recital d’un gènere que està de moda considerar antiquat. Aquell dia la conferència va ser un acte de creació.

Moltes cultures, una humanitat. Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. “I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de «civilització aliena» a la categoria d’éssers humans individuals”. I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, “la por al gran desconegut comença a dissoldre’s” i “els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu”.

La ciutat és un dels grans temes de Bauman. Com ho és el creixement, principi al qual se sacrifica tot

Bauman se situava davant de la paradoxa que a mesura que avança el procés de globalització proliferen les fronteres. I plantejava el problema crucial de la governança contemporània: “No tenim cap eina eficaç d’acció col·lectiva per sobre del nivell de l’estat nació”. Incertesa, inseguretat i perillositat, aquest triplet angoixant emana d’un escenari compost per una “política local sense poder” i per un “poder global sense política”. Una realitat que ens remet a la ciutat. Aquesta peculiar forma d’humanitat en què “gent desconeguda conviu permanentment, però mantenint les diferències i sense deixar de ser desconeguda”. La ciutat esdevé així abocador de tots els problemes que es generen globalment, laboratori de les solucions a aquestes problemes globals i camp de batalla per al correcte equilibri entre llibertat i seguretat.

La ciutat és un dels grans temes de Bauman. Com ho és el creixement, principi al qual se sacrifica tot, que genera sense parar “consumidors fallits”, “residus humans”, fins a dur Bauman a preguntar-se si la màquina de convertir els homes en superflus -el totalitarisme, segons Arendt- segueix treballant per altres mitjans.

Però també la qüestió del poder o l’Holocaust. El poder és arbitrarietat. Job, el personatge bíblic, compleix escrupolosament i accepta resignadament tot el que Déu decideix i, tanmateix, Déu el torna a castigar, el torna a desesperar. Per què? Perquè Job complint les seves obligacions hauria neutralitzat el poder diví. I això el poder no ho pot acceptar mai, i s’ha de fer arbitrari.

L’Holocaust com a culminació de la modernitat burocratitzada. “Un dels grans eslògans del segle XX fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle XXI no sigui la liquidació de l’home”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT