Publicitat
Publicitat

L'Espanya metòdica de sempre (i 2)

Espanya s'ha debatut durant segles entre la dèbil pulsió modernitzadora i la visceral pulsió homogeneïtzadora. Aquesta lluita interna i desigual li ha comportat un desgast esgotador i un retard secular. Al segle XVIII, quan ho tenia tot de cara després d'haver liquidat la Corona d'Aragó, va apuntar-se amb poca convicció al despotisme il·lustrat. Aquella va ser una arrencada en fals cap a la modernitat, un segle mal aprofitat. A principis del XIX, tot i l'espectacular obertura amb la Guerra de la Independència i la Constitució de Cadis, també va ser incapaç de construir un estat liberal fort ni de propiciar una industrialització general. Van seguir pesant la ineficàcia centralitzadora i les rèmores de l'Antic Règim. L'entrada del segle XX va venir de bracet amb la incapacitat per assentar la democratització i amb l'allunyament polític i cultural de la perifèria desenvolupada. Després de dues dictadures, es va intentar amb relatiu encert de posar-se al dia dins una Europa disposada a ajudar, i d'acomodar internament la diversitat. Però de nou va ser un camí fet a mitges, amb poca traça i menys convicció.

El segle XXI ha començat amb la mateixa tònica. La pulsió homogeneïtzadora segueix ofegant, amb un zel estranyament metòdic, la pulsió modernitzadora. Europa exigeix resultats econòmics que Espanya no està en disposició de donar perquè continua sense reconèixer-se tal com és, diversa i desigual. No accepta que la modernitat pugui parlar en llengua no castellana. I no s'adona que potser, ara sí, ja ha perdut l'última oportunitat. Europa ja ha perdut la paciència, i també Catalunya i Euskadi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT