L’abolició definitiva de l’esclavitud
Em comentava l’altre dia una amiga psiquiatra que observa una creixent tendència de les noves mares a tenir greus problemes psicològics per assumir el canvi radical de vida que suposa tenir fills. És una crisi que afecta sobretot les més actives i inquietes, les que es volien menjar el món. No sembla que ningú les hagi preparat per renunciar de per vida a tenir vida pròpia. Se’n diu depressió postpart i s’atribueix a les misterioses hormones, però és també el fracàs d’unes expectatives que ha alimentat el feminisme.
La trampa del feminisme -ja s’ha dit molt- desemboca en la síndrome de la superwoman. Educades en la creença que no hauran de renunciar a res, no és estrany que tantes mares joves, a més d’estimar amb bogeria aquella petita vida que brama, s’hi sentin encadenades; sentin que estan inimaginablement soles davant una responsabilitat inimaginablement inacabable i esgotadora.
S’ha venut a les nenes que poden treballar i escalar socialment com els nens. No es diu prou als nens que hauran de renunciar a part de les seves ambicions professionals perquè no hi hagin de renunciar les nenes. El que ara se sobreentén és que el cervell femení té la prodigiosa capacitat de gestionar-ho tot, i que el masculí pot seguir concentrant la seva limitada capacitat de fer coses en l’aventura de triomfar, no fos cas que es frustrés. No queda prou clar que perquè les dones puguin fer les feines dels homes cal que alhora els homes facin les que feien elles. Si es fa el primer pas però no el segon, hi ha una gran quantitat de feina -molt pesada i massa vital per ignorar-la- que algú (i acaba sent alguna) ha de continuar fent.
El segon pas és una revolució pacífica que ens posa més a prop de la definitiva abolició de l’esclavitud. Al llarg de la història les feines pesades les han fet els esclaus. El problema és que, abolint l’esclavitud, no s’aboleixen les feines pesades. N’hi ha que diuen que algun dia les faran les màquines, però els que ho diuen solen canviar ben pocs bolquers. Hi ha feines pesades que demanen massa humanitat perquè les pugui fer un robot. I no m’estranyaria que fos la humanitat que els falta als que no les fan mai.
Si és cert que posseir esclaus també deshumanitza el seu amo, abolir l’esclavitud fent que tots -primer a casa, però algun dia també en societat- assumim la part que ens toca de feines pesades, faria la societat molt més humana. Que ningú s’enganyi: igual que cada paradís fiscal crea un infern, tothom qui s’escaqueja de fer feines pesades i viu bé, crea alguna forma d’esclavitud.
Reenfocar el feminisme prioritzant que els homes facin les feines que tradicionalment han fet les dones el reafirma com el gran moviment civilitzador de la modernitat: soscava les bases de l’individualisme competitiu que no para de crear desigualtat, i permet explotar la mina de talent femení que ara està enterrada sota tones de mediocritat masculina. I és un feminisme que ens involucra plenament als homes. Per aconseguir que triomfi només cal que ens arremanguem i ens hi posem.
