L’escola és de tots, i no es toca
Si hi ha una cosa de la qual la societat catalana se sent orgullosa és de l’escola. El model creat després de la mort del dictador genera un amplíssim consens entre mestres, famílies i experts, aquí i a fora. La immersió lingüística com a via d’integració i cohesió social ha sigut un autèntic èxit: ha contribuït decisivament a la normalització del català i ha fet que molts fills d’immigrants vinguts de la restat de l’Estat o, en les últimes dècades, de l’estranger hagin pogut accedir a la llengua pròpia del país. I això s’ha fet amb respecte absolut al castellà, en un exemplar clima de convivència lingüística. La guerra de llengües que amb insistència i males arts han volgut provocar partits com Cs i el PP no ha trobat cap base social. L’escola, amb el suport de mestres i pares, ha deixat fora de joc aquests atacs injustos.
Però és que, a més de la qüestió lingüística, l’escola catalana ha fet una feinada i ha sigut un model de referència en inclusió en termes de diversitat cultural: és un exemple de respecte a la pluralitat. I ha estat a l’avantguarda en innovació i investigació pedagògica. Per tant, estan absolutament fora de lloc les acusacions d’adoctrinament. Res més lluny de la realitat i de la veritat. Són fruit d’un intent intolerable d’intoxicació de l’opinió pública espanyola, perquè de la catalana ho tenen difícil. I són una manera barroera de preparar la intervenció política de la conselleria d’Ensenyament amb la presa de poder de la Generalitat que avui anunciarà Rajoy a través de l’activació de l’article 155 de la Constitució. Es veu que, per combatre el Procés, tot s’hi val: a més de la repressió judicial i policial, a més de la generació d’inestabilitat econòmica, també toca atacar un dels pilars de la convivència a Catalunya. Estàvem avisats: ja ho havia anunciat fa uns anys l’exministre d’Educació José Ignacio Wert, amb el seu indissimulat propòsit “d’espanyolitzar els nens catalans”.
Doncs no. La societat catalana no permetrà que es trenqui aquesta història d’èxit. Perquè l’escola catalana no ha adoctrinat ningú, al contrari: ha sigut un espai de tolerància, d’integració i de llibertat, un espai de pedagogia activa i d’igualtat d’oportunitats, que si alguna cosa necessita no són polèmiques malèvoles i injustes, sinó més suport, més reconeixement de la feina feta, més atenció pressupostària i més confiança.
