Publicitat
Publicitat

L'home del temps

Un dia vaig començar a sospitar que en Francesc Mauri era un àlien. Jo acabava de dinar i ell, a la tele, feia la predicció del temps. Amb la seva carona de nen, una mica esquifit, aquelles celles especials i el somriure de parròquia. Era el bon noi de sempre, en Francesc Mauri de TV3. Però, ves per on, aquell dia no sé què li vaig veure.

En realitat tot havia començat abans, molt abans. Exactament el dia que van estrenar TV3. Mentre en Joan Pera presentava la primera emissió el iaio em va dir: "Albert, avui és un gran dia perquè a partir d'ara podrem veure la tele en català". I tenia raó, el meu iaio sempre tenia raó. (Bé, no sempre: quan deia que s'haurien de dinamitar totes les esglésies de Barcelona, començant per la Sagrada Família, potser no.)

El primer locutor que recordo és en Mauri. Potser perquè tenia la meva edat, si fa o no fa. Era un noi com jo, si exceptuem que ell era un dels homes del temps de TV3 i jo no era ningú. Van passar els anys. Jo perseverava a no ser ningú i en Mauri continuava sent un home del temps. Un dia jo era a la sala d'espera del dentista i vaig llegir una Hola! Dedicaven un article a en Mauri. S'acabava de casar. D'això ja fa molts anys, molts, però recordo la foto com si fos ahir: la núvia seia en un gronxador, en Mauri era rere seu, dret, i somreien, feliços. La lletra de l'article no la recordo tan bé: ell deia que ella era la seva mitja taronja, o al revés.

Va passar encara més temps. I de cop i volta va passar un fet imprevist: jo, que no era ningú, vaig deixar de ser-ho. Algú va publicar els meus llibres, algú va traduir-los i gràcies a això vaig viatjar gratis per mig món, promocionant-los. I volen saber una cosa? Quan arribava a un hotel de Rússia, o Corea, el primer que feia era engegar la tele per veure com era l'home del temps rus, o coreà. Una vegada vaig anar a Mauritània. Allà ni em va passar pel cap mirar la tele: quin cony d'home del temps vols que hi hagi a un país on fa sol, i només sol, 365 dies l'any i 24 hores al dia, nit inclosa? Bé, doncs, engego la tele i, encara que sembli increïble, apareix l'home del temps maurità.

Aquí vaig tenir els primers dubtes: tot això dels homes del temps no podia ser un frau a gran escala?, no amagaven res? Poc després em van donar un premi a Itàlia, a Sanremo, que era una ciutat. (Fins aquell dia jo creia que només era un festival de música.) A l'hora de sopar em van dir: "Tindrà l'honor de seure al costat de l'home del temps italià". (A mi m'hauria fet més il·lusió seure al costat de la dona del temps italiana, però això no ho vaig dir.) Em giro i què veig venir? Un militar! Amb uniforme de gala i cordons daurats creuant-li el pit. Una mica més i fujo. Per sort algú em van dir que no, tranquil, que per tradició a Itàlia l'home del temps sempre ha estat un militar. I mira, ves per on, era simpàtic i tot. A mig sopar li vaig comentar si feia servir la fórmula " nubes y claros con chubascos dispersos ". L'home es fot a riure: "Amic meu, aquesta frase és una estafa". Jo no l'entenia. "No falla mai. Pensi-ho! A qualsevol lloc del món està núvol ( nubes ) o no ( claros) . Hi plou ( chubascos ) o no hi plou perquè els " chubascos " són " dispersos ".

Van passar més anys. Un dia em vaig despertar, em vaig mirar al mirall i a qui vaig veure no va ser a mi, sinó al meu pare. Però en Mauri continuava sent en Mauri, ell i la seva cara de nen, intacte, feliç, calamarsada amunt, calamarsada avall. El meu iaio s'havia mort i ell continuava a la pantalla. Si ho pensem bé, és lògic que un home del temps sigui immortal. Però la Mari Pau Huguet també seguia a TV3, i en Joan Pera, i el fill d'en Joan Pera. Jo em feia vell però per a TV3 el temps no passava. I va ser per aquesta època quan vaig començar a intuir que en Mauri era un extraterrestre camuflat, perquè els altres, almenys, envellien, però ell no.

També va passar una altra cosa: que de vegades em convidaven a TV3. "Amb una mica de sort -vaig dir-me-, coincidiré amb en Mauri i li estiraré la cara per veure si és una màscara àlien". Però no res, no vam coincidir mai.

Fins que un dia era en un despatx de TV3, sol, quan va entrar un senyor gran.

No sé com, però ens va venir xerrera. "Als inicis de TV3 -va explicar-se-, els capitostos de CiU van aprofitar per enxufar els fills tontos". "Ves per on -vaig dir jo-, i els del tripartit també van fer el mateix?" "No -va dir el iaio-, aquests eren tan sinvergüenses que es van enxufar ells mateixos". "I després què més va passar?" "Que va venir la senyora Terribas i va voler fer-los fora. Però uns i altres s'havien blindat els contractes i no pot". A mi tot això m'importava tres pebrots, esclar, però com que aquell home coneixia la casa vaig treure el tema dels homes del temps de TV3. "Escolti -li vaig preguntar al final-, vostè creu que en Francesc Mauri és un espia extraterrestre?" "No, no -va dir-, és molt bon xicot". Va mirar a banda i banda, com si li fes por que ens sentissin, i em va dir a cau d'orella: "L'àlien és l'altre".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT