Lo riu és vida
Aquest diumenge hi ha hagut una manifestació multitudinària a Amposta per demanar la paralització de l’anomenat pla de conca de l’Ebre, una nova versió del Pla Hidrològic Nacional que fa anys que impulsa el PP des de diverses institucions, començant per les més enlairades de l’Estat, i que bàsicament consisteix en una desfiguració i un malbaratament flagrants de l’ecosistema del Delta en resposta a interessos no ja econòmics sinó presumiblement il·lícits. En efecte, vostè que llegeix aquest article ja s’està fent la pregunta: “És que no es cansen mai?” Doncs no, no es cansen mai. Són depredadors de recursos públics, tant naturals i financers com humans. El PP, fins i tot quan està contra les cordes com ara mateix, actua sempre amb la prepotència d’aquells dolents de pel·lícula que fins i tot quan es veuen abatuts, o particularment en aquesta situació, troben encara una darrera engruna d’energia per intentar morir matant. Ells poden perdre el govern d’Espanya, però a les Terres de l’Ebre, com a Catalunya o com a les Balears, s’hauran de fotre per poc que depengui de la seva capacitat d’influència i decisió. Això dels territoris díscols no és exactament un problema per als dirigents del PP, sinó més aviat un al·licient per tirar endavant les seves polítiques, només que corregides i multiplicades. Dit d’una manera més col·loquial, si volen, però també més descriptiva, resulta que els va la marxa.
En el conflicte de l’Ebre, en concret, els mallorquins tenim l’honor d’haver-hi aportat un cert protagonisme a través de la figura de Jaume Matas, que va ser ministre de Medi Ambient amb el mateix estil que Jack l’Esbudellador podia haver-ho estat de Salut. Com a bon mallorquí, l’expresident Matas no havia vist un riu ni un delta en la seva vida, com a màxim un torrent (el de Pareis) gairebé sempre dessecat. Tampoc no tenia el més mínim coneixement sobre enginyeria hidrològica. Era, doncs, la persona idònia (segons el PP) per ordenar amb una mà el transvasament de les aigües de l’Ebre mentre amb l’altra mà subscrivia acords amb Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu. Matas venia de ser un president enderrocat de les Illes Balears, que com tothom sap és un país capdavanter en matèria mediambiental. Quin motiu raonable hi havia per convertir-lo en ministre, i encara més d’aquesta matèria? Ah, misteri. Li ho hauríem de preguntar al musculista José María Aznar, que va deixar Espanya tan bé com hem pogut constatar en els últims anys: la va deixar com nova.
No n’han passat tants, d’anys, però en el seu decurs Jaume Matas s’ha donat a conèixer com un delinqüent convicte i fins i tot confés, mentre que Aznar s’ha convertit en un personatge estrambòtic que no és ben rebut a cap fòrum internacional, ni que sigui perquè el seu anglès tampoc no va més enllà de la “cup of café con leche ” de la seva esposa Ana Botella. El problema de lo riu, en canvi, segueix viu i en dansa, i encara pendent de resolució. Hem d’esperar que acabi de la millor manera possible, però no hi és de més recordar algun dels protagonistes polítics que, amb molta inconsciència i encara més mala idea, el varen propiciar.
