Miquel Barceló, Toni Catany
Potser per a molta gent no és exactament la notícia del dia, però per a un servidor sí que és important: avui vespre s’inaugura l’exposició Toni Catany. Ceràmiques de Miquel Barceló, al claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, que tinc a gala de presumir que és el meu poble.
Això significa un esdeveniment cultural de primer nivell internacional, ni que sigui pel fet d’unir, en un mateix acte, els noms i les obres de dos dels millors artistes plàstics de les últimes dècades, com són Catany i Barceló. Que tots dos siguin mallorquins és una pura coincidència, però d’alguna manera ens hauria d’enorgullir. Els pobles forts, com va afirmar T.S. Eliot, són els que s’estimen els seus poetes, i sens dubte Barceló i Catany, Catany i Barceló, són dos dels grans poetes del nostre temps, perquè la poesia, òbviament, no s’expressa tan sols per escrit.
I la poesia, com va dir algú altre, és el llenguatge del que hem estat però sobretot del que volem ser. Jo vull que el meu país sigui una fotografia de Toni Catany. Jo vull que el meu país sigui fràgil i alhora poderós com una ceràmica de Miquel Barceló. El que ells han visualitzat i ens han posat davant dels ulls és una síntesi magnífica del que tots plegats hauríem de voler ser un dia com avui.
Un dia com avui. Un dia com avui es van trobar Catany i Barceló, i el primer va fer fotografies de les ceràmiques del segon. Part d’aquestes ceràmiques es van perdre com els records a Blade runner, com si fossin llàgrimes dins la pluja. Toni Catany, per desgràcia, ja no és en aquest món, però a Miquel Barceló li queden un munt d’anys d’il·luminar-nos amb la seva presència. Deu ser per això que fa uns anys, quan en una entrevista se li va preguntar quines tres coses li agradaven tant com pintar, ell va respondre: “Bussejar, llegir i follar. Últimament sobretot bussejar, perquè és l’activitat en què aguanto més temps”. Aquesta energia i aquesta força devien ser les mateixes que el varen dur, només perquè li venia de gust i perquè li havia demanat Catalina Serra, a il·lustrar en directe un número sencer del diari ARA, cosa que alguns vàrem contemplar amb uns ulls com taronges.
Amb la mateixa alegria i el mateix entusiasme amb què Miquel Barceló va dibuixar les seves il·lustracions per al nostre diari, m’atreveixo a dir que no tan sols va obrir el seu taller a Toni Catany per fer fotografies de la seva feina, sinó que ara, en justa correspondència, ha creat una dotzena de peces més, per acabar de tancar el cercle i de picar l’ullet a un grandíssim artista com ell mateix.
El resultat de tot aquest diàleg artístic es pot admirar a partir d’avui mateix i fins al 31 de gener de l’any que s’acosta, i això hauria de ser una magnífica excusa per visitar el meu poble, ni que sigui per visitar, sense sortir de casa, una exposició que ja voldrien al Museu Reina Sofia o la galeria Tate Modern, per posar-ne dos exemples. Doncs no és en aquests llocs, sinó al claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor. Si us ho perdeu no teniu perdó.
