Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Miserachs al Macba/Tantes dones mortes

Miserachs al Macba
E speraré el 2013 amb candeletes. Tinc ganes que el Macba comenci la millor exposició que s'hagi fet mai sobre Xavier Miserachs, un dels grans fotògrafs europeus de la segona meitat del segle XX i que va morir ja fa dotze anys. La mostra serà possible després que les filles i hereves del fotògraf hagin cedit, durant 25 anys renovables, els 60.000 negatius, les 20.000 diapositives i els 2.500 contactes del seu pare a un dels pocs museus de Barcelona on les exposicions són millors que la botiga.

Arena i Mar Miserachs, les filles, amb una sensibilitat que ja denota el seu nom, no han volgut enriquir-se amb el llegat fotogràfic del seu pare, que hi tindrien tot el dret. Han buscat qui podia estudiar millor l'obra conjunta de Miserachs sense la dèria parcel·ladora dels nostres temps, han cregut que l'obra del seu pare és art contemporani i, finalment, han triat que sigui el Macba qui pugui classificar, conservar i difondre tot aquest tresor fotogràfic. La titularitat dels drets d'autor de Miserachs continuarà, això sí, en mans de les seves hereves. Tal com ens hem encarregat de subratllar i emfasitzar tots els mitjans (perquè els fills de Centelles ho entenguin com una botifarra) no hi ha cap mena de transacció econòmica en aquest acord entre la família i el museu. I això, aquí, es valora molt. I s'agraeix. És com si, de cop i volta, el fotògraf fos més nostre. I fins i tot les seves instantànies encara ens agraden més. De tant en tant, una bona notícia també és noticia. La història dels nostres pares és a les seves fotografies i aquest patrimoni valuós, de primera magnitud, ara sí que s'ha sabut valorar des de les nostres institucions. Xavier Miserachs es va passar cinquanta anys retratant Barcelona, la Costa Brava i una època en blanc i negre. Ara les seves filles hi han sabut donar color.

Tantes dones mortes
B i bi Aixa, afganesa, 18 anys. Portada de la revista Time després que el règim talibà li amputés el nas i les orelles per haver fugit d'un marit que l'apallissava cada dia. Aquesta imatge, que acaba de rebre el World Press Photo 2010, té la virtut d'alertar-nos d'una xacra de primer ordre. Però també té el perill de fer-nos pensar que les tortures i els càstigs medievals passen a moltes hores d'avió de casa nostra. I no és això. Aquest masclisme que fa plorar, aquest sotmetiment indigne de la dona, encara, al segle XXI, el trobem arreu. El trobem a la Itàlia d'un Berlusconi que en fa bandera, en l'assassinat de Reus aquesta setmana, en les romaneses extorquides a les carreteres de l'Empordà o en la Viena més selecta, amb una Natascha Kampusch que relata ara totes les atrocitats d'un monstre que la va tenir reclosa durant més de 3.000 dies.

En nom de la religió, encara avui -i no sembla que vagi per curt- es mutilen les llibertats de les dones de mig món. El vel no és només físic, és mental. Són persones tan espantades que fins i tot defensen l'estatus actual i n'acaben donant les gràcies al seu déu. L'ablació de clítoris, la defenestració del plaer sexual, és encara estesa, practicada i respectada a massa punts del mapa.

El gener de 2009, quan Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, la cantarella dels mitjans repetia que només 150 anys després de l'abolició de l'esclavitud, els EUA tenien un president negre. El racisme ha estat molt més assenyalat, mal vist i perseguit que el maltractament a la dona. El 50% de la població continua sotmetent l'altre 50%. És la vergonya mundial. I no n'hi ha prou que l'anomenat Primer Món s'ompli la boca amb la paraula igualtat, que sovint és, tan sols, màrqueting polític. No n'hi ha prou, tampoc, que un cop l'any ens esgarrifem davant d'una fotografia premiada que hem de mirar de reüll.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT