Publicitat
Publicitat

No ens caurà del cel

Ha estat molt oportú el reportatge de l'ARA de dissabte passat sobre la inclusió a l'agenda pública del PP a Catalunya del combat contra la independència. De manera no explícita fa temps que s'hi treballa, com ho demostra que en dos anys s'hagin carregat el model de caixes català, que representava prop del seixanta per cent del sistema financer. Els mateixos dos anys que fa de la sentència del Tribunal Constitucional que ens va deixar un Estatut sense atributs. I dos anys de la gran manifestació del 10-J organitzada per Òmnium, i a la qual aquell tribunal va contribuir tan generosament a carregar de raons.

LA RESPOSTA AL 'PLANTEM CARA' ( Avui , 28 de desembre de 2006) de l'eminent filòleg i gran patriota Joan Solà, des d'aquella data, havia anat fent un bon camí. Però amb la sentència del TC i el 10-J de 2010, es van desencadenar amb una força imprevista un munt d'iniciatives com les consultes, estudis experts, opinions destacades, documentals rigorosos, lipdubs multitudinaris i tota mena d'altres esdeveniments que han conduït el país a un estat d'opinió majoritari -segons enquestes ben contrastades- a favor de la independència. Tot això sense lideratges polítics clars. I, esclar, amb les inestimables provocacions d'allò que se'n diu la caverna mediàtica espanyola -tot i que, en realitat, viuen en palaus- i els abusos de les decisions governamentals com, ara mateix, la presentació d'uns pressupostos amb què se'ns passegen de manera desafiant.

AMB POQUES EXCEPCIONS, fins ara, tant els poders fàctics espanyols com els de l'estat han estat discrets a l'hora d'envestir de cara l'independentisme català. D'una banda, amb l'arrogància cega pròpia del colonitzador, han fet veure que l'ignoraven, pensant que es moriria tot sol. De l'altra, estaven convençuts que més enllà de l'efervescència del moment, l'escuma patriòtica dels catalans tornaria a baixar ràpidament, espantada pel seu propi atreviment de cap de setmana. Entretant, però, no hi ha cap mena de dubte que més enllà d'aquest silenci en públic, els aparells de l'estat vigilen amb atenció creixent i tots els recursos disponibles allò que en diuen la deriva independentista , i que per a alguns de nosaltres no és altra cosa que el desvetllament d'un son profund en què no tornarem a caure.

NO ÉS ESTRANY, DONCS, que vista la tossuderia i expansió de l'independentisme, finalment s'hagin decidit a combatre'l també públicament. Un dia, contra tota evidència, diuen que seríem un dels països més pobres d'Europa. L'altre, anuncien els gravíssims perills de la ruptura d'una cohesió social fins ara garantida a preu de submissió colonial. I, en tot cas, la manca d'inversió pública i, encara més, l'abandonament total del suport públic de l'estat a les grans institucions culturals del país -mentre augmenta la dotació al Museo del Prado-, suggereixen la pràctica, també per la via dels pressupostos, d'un escarment preventiu davant d'una hipotètica secessió catalana.

PERÒ NO ENS PODEM ENGANYAR. Tot això només acaba de començar. L'agitació d'espantalls per tal que els catalans es desdiguin del seu projecte d'emancipació nacional tot just ha fet els primers passos. El pitjor no ha arribat, encara. La independència no ens caurà del cel. En aquest sentit, ara que les referències marineres són habituals en la política catalana, pot ser convenient tornar a recordar l'anunci de l'explorador E. Shackleton (1874-1922) a The Times a l'hora de buscar tripulació per anar a l'Antàrtida amb l'Endurance : "Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix; fred intens; llargs mesos de foscor completa; perill constant; retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit". No sé què farem aquí, però allà s'hi van presentar cinc mil voluntaris.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT