Publicitat
Publicitat

"No crec ni en mi"

20 anys. Insultantment jove. Es va convertir en actor sense adonar-se'n i ha fet de director, escriptor, cantant i showman. Però encara no sap què vol ser. Té 3 espectacles en marxa i està a punt de gravar el seu primer disc amb la banda Bumpie Band. Exfan del Robbie Williams, indefens davant l'elogi i fill de pares hippies. El seu nom és inventat i no surt mai de festa. Té paraules per a tot i es contradiu sovint. I tot i que té talent, diu que no és un geni.

Arriba puntual. Casc a la mà, jaqueta cordada. Ordenat i a punt: força, decisió, al gra. Saltem? A l'aigua, el Nao té el nervi d'un nen; en la conversa, la reflexió d'un adult: no té tabús, parla clar, alt i directe. Actor d'èxit i autor revelació. I tot per accident. Ell no buscava res: el teatre el va trobar. Als 10 anys debutava amb Mario Gas, als 11 anava de gira amb Àlex Rigola i als 12 es colava a discoteques. ¿Tens la sensació que tot t'ha arribat massa d'hora? No. Si no hagués fet tot el que he fet, no seria feliç: m'hauria avorrit. ¿Ets més llest del compte? No he estat mai un prodigi. I per a algunes coses sóc bastant tonto. En què? Fa el primer silenci -que no l'últim- i deixa anar: Ara que hi penso: no; no em costa gaire res.

DÉU I FAMA. Pell llisa, dents desordenades. Mitja melena, barba a mig créixer. ¿Et vas saltar l'adolescència? D'alguna manera, sí. Com es porta la fama tan jove? No va ser fàcil. Quan feia Ventdelplà no sortia: era angoixant i em cohibia. I quan es va acabar, tampoc em va interessar sortir. De fet, no he anat mai al Razzmatazz, ni a l'Apolo. Beu una canya i fuma -uns sis cigarrets al llarg de l'entrevista-. ¿Les nòvies també van arribar abans d'hora? Jo parlava molt, però feia poc. Creus en l'amor? En l'amor de veritat, sí. Quin és el de mentida? El que es dóna quan un dels dos no és sincer -ni amb ell mateix, ni amb l'altre-. Si no ets autèntic, tot plegat és una farsa. I en Déu, hi creus? Fa un sí rotund. I marca el segon silenci de l'entrevista. Dos segons més tard d'una pausa que no es fa incòmoda, em pregunta: De debò t'ho has cregut? No entenc el fanatisme que desprèn la religió. Jo no crec en res: no crec ni en mi mateix.

EGO I SEXE. Ulls rodons, vius, atents: a un gran actor, un gran ego? Potser sí. Hi ha una part d'ego necessària perquè part de la teva feina és agradar als altres. Com vas tu, d'ego? Cada cop en tinc menys. Me n'he anat desfent, tot i que no és fàcil. L'únic moment en què es desmunta del tot l'ego és en el sexe. Hi estàs d'acord? Pot ser, però jo no crec en el sexe en sí: crec en el sexe a través de l'amor. Primer has de saber fer l'amor per follar de puta mare. Follar i prou ho trobo molt poc interessant. Buit. Amb què et quedes, amb el plaer o la felicitat? Amb la felicitat, tot i que no van deslligats del tot. ¿La felicitat és més reflexiva, el plaer més animal? El plaer és interessant si parteix d'un punt conscient: si et fas una palla estàs frivolitzant el sexe; però si n'ets conscient, deixa de ser inconsistent.

GENI I FIGURA. El dia es desdibuixa. És tard i fosc. Nao, què és més important: aprendre o desaprendre? Aprendre perquè així pots decidir què pots desaprendre. Què és el més important que has après? A pensar: a no fer les coses i punt. Què és el talent? No crec en el talent. En què creus? En els genis. Què separa una cosa de l'altra? El talent és talent i prou: no té ànima. Per ser un geni, has d'estar volat, ser egoista, no tenir límits, ni fronteres. Arriscar. Paul McCartney i John Lennon tenien el mateix talent, però Lennon tenia geni: aquí hi ha la diferència. Parles clar i satisfet. I, a vegades, més del compte? Parlo molt i a vegades no sóc prou intel·ligent per explicar-me prou bé: m'equivoco i em contradic. El Nao: el cap ple de pensaments en sentits dispersos. Quan llegeixis l'entrevista, pensaràs que creus tot el contrari? Potser sí;i llavors diré: quina merda d'entrevista.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT