Publicitat
Publicitat

"No dic mai gràcies"

37 anys. Es fa el que ell diu. Actor i director. Festiu al carrer, marmota a casa. Líder. Valent. Arriscat. I gamberret aplicat. De petit, primer feia els deures i després sortia. Ara viu a prop de la seva mare i arriba puntual a la feina. Exigent i metòdic. Fluid i xerraire. Aquest dissabte estrena l'obra Madame Melville al Teatre Borràs. Un cop més s'hi ha deixat la pell i l'esquena.

Cap rastre del saltimbanqui. M'estic a punt de trencar l'esquena i ell, al meu costat, impassible: cap galindaina. A un metre de distància, l'Àngel Llàcer deixa de fer sonar les castanyoles: Jo sóc molt seriós! Una cosa és treballar a la tele i fer un paper histriònic i l'altre és dirigir. Parla a poc a poc, veu solemne i tarannà decidit. Per entretenir, tot s'hi val? Tot no. El respecte no es pot perdre. El menyspreu i l'insult ho perverteixen tot. Això és el que va passar amb el Risto Mejide? Sí. No parlàvem el mateix idioma. Jo pensava que tot era xou, però per a ell no ho era. I el mal rotllo va traspassar la pantalla? Sí. Vam treballar un any junts i durant aquest temps no ens vam dir res.

Primera paraula. L'Àngel d'avui té bossetes sota els ulls i arrugues marcades a les galtes. Es mou tranquil i té poc a veure amb el boig de la tele: La follia en calma. A tu, una de dues: t'estimen o t'odien? Sí. Jo m'he sentit rebutjat. I és injust. Alguna cosa bona deu tenir la fama? No. La fama ho fa tot més difícil: estic content que la meva, a poc a poc, es vagi diluint. Me'l miro, entre encuriosida i incrèdula: Tornaries a fer tele? Jo no m'he mogut mai per fer-ne: sempre m'han vingut a buscar. En canvi, he mogut cel i terra per fer teatre. Vull enfocar la meva carrera cap a un altre lloc.

Segona paraula. Cargola un cigarret i fuma sense ganes mentre m'explica el seu últim projecte: Madame Melville és una història d'amor prohibit entre una professora i un alumne. Per què ens agraden tant les històries impossibles? Perquè ens fan sentir vius: el risc és adrenalina pura. Amb què arrisques, tu? Amb tot. I t'has enamorat mai d'un professor? No. Però un professor es va enamorar de mi. I què? Res. Jo no volia follar. Enamoradís? No. L'última vegada que em vaig enamorar tenia 19 anys. ¿I va anar tan malament que no ho has tornat a fer? No! Va durar 15 anys. Ah, coi, doncs digue'm: què és això de l'enamorament? Una malaltia. És com un constipat i l'has de passar. Jo estic curat: no estic enamorat de l'enamorament.

Tercera paraula. Àngel, què tenen els homes que no tinguin les dones? Que quan diuen sí volen dir sí; i quan diuen no volen dir no. Vols dir que sou més fàcils? Ja t'he dit el que pensava. Ahà, ai xí que per aquí, no. En aquest camp, l'Àngel és impenetrable. Ho provo per un altre lloc: Et deixes estimar? Em costa. Mai dic t'estimo. Ni tampoc hola. Ni adéu, ni gràcies. ¿Fas servir el teatre per dir el que no t'atreveixes a dir a la vida? Al teatre m'hi deixo la pell, les emocions i l'ànima. Què has de tenir per ser un bon director? Equilibri entre la vulnerabilitat i la intel·ligència. I tu, què tens més? Sóc totalment equilibrat: sóc supervulnerable. I superintel·ligent? Això ho has dit tu.

I quarta. L'Àngel Llàcer es grata el clatell i jo li faig l'última pregunta: T'agradaria tenir el guió de la teva vida? No. Jo no en porto mai: pots quedar amb mi a les 10 a El Corte Inglés i no saps mai on acabaràs. Ah! La poètica de l'imprevist. I com ets quan estàs sol? Jo a casa sóc una marmota que arrossego els peus i no se m'entén quan parlo. Sempre estic cansat, trist i malalt. Però això sí: sóc un gran entrevistat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT