Orwell, Joan Carles i l'elefant
El 1922, amb 18 anys, George Orwell va entrar al cos britànic de la Policia Imperial de l'Índia com a subcomissari, a Birmània. Hi va ocupar diferents càrrecs, s'hi va avorrir força i ben aviat va acabar convençut que l'imperialisme exercia una opressió despòtica, diabòlica. El 1927 va renunciar al seu lloc i va retornar a Londres. Uns anys després, als inicis de la Guerra Civil Espanyola, va escriure un curiós episodi d'aquells anys, Shooting an elephant (matar un elefant), un escrit que tanmateix no publicaria fins que ja estava molt malalt, el 1950, l'any de la seva mort.
Per si algú en dubtava, matar un elefant és complicat. I com bé sap Joan Carles, l'afició a disparar a un paquiderm pot tenir efectes col·laterals imprevistos. Si el rei caçador hagués llegit aquesta terrible prosa orwelliana, potser s'ho hauria pensat dues vegades, i de passada no hauria dilapidat el poc crèdit públic que encara tenia. Ja m'imagino que l'autor d' Homenatge a Catalunya no deu ser un nom de capçalera del monarca: va lluitar per la República, esclar, però és que abans havia treballat per a Sa Majestat anglesa.
Sense proposar-s'ho, armat amb el seu reglamentari Winchester del 44, el policia britànic Arthur Blair -aquest era el seu nom real- un dia es va trobar envoltat per una multitud de dos mil nadius en un miserable barri de cases de bambú, a Moulmein, a la recerca d'un elefant embogit que s'havia escapat trencant les cadenes, havia matat una vaca, assaltat parades de fruita i finalment havia aixafat un pobre home. Un cop localitzada la bèstia, Orwell, conscient que el Winchester no li servia, va fer-se portar un rifle d'elefant, de fabricació alemanya i carregat amb cinc cartutxos, i amb més resignació que entusiasme es va disposar a fer el fet: "Matar un elefant enfeinat és un assumpte seriós, comparable a destruir una màquina gegant i costosa, i naturalment un no ho hauria de fer si té la possibilitat d'evitar-ho". A la distància que el tenia, "pacíficament menjant, l'elefant no semblava més perillós que una vaca". Tot indicava que ja li havia passat l'atac de nervis que l'havia portat a sembrar el terror.
A Orwell, doncs, no li venia de gust carregar-se'l, però si feia marxa enrere la gentada no s'hi conformaria: per a ells -"com ho hauria estat per al públic anglès"- era una diversió, i a més volien la carn. "Aquí em teniu, l'home blanc amb el seu rifle, davant d'una gernació nadiua desarmada, presumpte protagonista d'una obra; però en realitat jo només era un absurd titella manipulat per la voluntat de tots aquells rostres grocs del darrere. En aquell moment vaig entendre que quan l'home blanc es torna un tirà, el que destrueix és la seva pròpia llibertat". Orwell va acabar disparant. "[La bèstia] no es va moure ni va caure, però s'alteraren totes les línies del seu cos. De cop va semblar enfonsat, encongit, immensament vell, com si l'horrible impacte de la bala l'hagués paralitzat sense abatre'l. Al final, després d'una estona que va semblar llarguíssima -m'atreviria a dir que podrien haver estat cinc segons- li van fallar els genolls i va caure, flàccid. Bavejava. Semblava pres per una enorme senilitat. Podria haver-se imaginat que tenia milers d'anys". Hi va haver un segon tret. I un tercer que el va deixar agònic. La trompa va bramar "per primera i última vegada". Encara li va disparar dos trets més, però l'elefant seguia "incapaç de moure's i incapaç de morir". "No vaig poder resistir-ho més i vaig tocar el dos. Més tard vaig saber que li havia costat mitja hora morir".
Ja podem imaginar la mort de l'elefant africà del rei Joan Carles, que, com l'home blanc orwellià, ha acabat convertit en víctima de la seva impune llibertat.
