Quanta, quanta Guerra...
Vuitanta anys. De la Guerra Incivil. Vil. De la Guerra del gat per llebre. El prototúning. El trilerisme d’avantguarda. Una Guerra de morts, però també una Guerra de morts en vida. Assassins convertits en herois. Herois convertits en assassins. Mentim. La mentida és la màscara d’oxigen dels que assassinen l’aire per poder respirar. Mentre els altres moren al voltant acusats d’assassinar el mateix aire. Falsos culpables. Hitchcock hauria rebentat de felicitat a la Guerra. Tres anys de falsos culpables. Com la seva pel·lícula Fals culpable (un cas real). Un home honrat. Acusat de robatoris que no ha comès. Tots els dits l’assenyalen. No el creuen. El condemnen. Sense aire. I el sol riu cada dia. La impotència és el teu paisatge sense que tu hi siguis. Ara, com sempre, li toca a un dels nostres falsos culpables: Josep Gudiol.
EL CAP DE SETMANA del 18 de juliol de 1936 Gudiol va haver de pujar a un turó per creure-s’ho. Des de Torrelles de Llobregat va veure la Barcelona barbacoa revolucionària. Però es va girar i l’església de Torrelles també cremava. Va baixar corrent. I ja no es va aturar. Va salvar tot el que va poder d’una Barcelona de fum d’odi amb mobles, llibres, papers sortint violentament de les cases de la plaça Sant Jaume. D’aquell Vic on s’obrien tombes. D’aquell Castelló de Farfanya amb nens destruint retaules del segle XIV. D’aquella Bisbal de l’Empordà d’anarquistes de la FAI robant quadres d’El Greco. D’Igualada, Manresa, Lleida, la Seu d’Urgell, Puigcerdà... Del país de segles destruït per mistos de segons. I Gudiol només armat amb mans i paraules. Al capdavant del Comitè pel Salvament Artístic de la conselleria de Cultura de la Generalitat. La socialització de la impotència. De l’aire que t’escanya. De les paraules que diuen que a l’Aragó la majoria de les esglésies havien estat cremades o usades com a magatzems dels sindicats després de destruir-ho i robar-ho tot. I Gudiol se’n va cap a l’infern.
POBLE A POBLE el dimoni fa festa major. Però quan Gudiol arriba a Santa Maria de Sixena s’ensorra: “No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels millors monuments del món... Va ser la meva major impressió en tres anys de tragèdia”. I agafa aire i salva les restes de les pintures de Sixena. En aquell Aragó de dimonis enforquillats on “no hi havia ningú que cuidés del seu patrimoni artístic”. Pintures dipositades al MNAC des de 1940. Però quan Gudiol torna de l’exili el 1941 no les veu. El que veu és un tribunal de depuració. Acusat. D’haver estat oficial de l’exèrcit republicà. D’haver robat nombroses obres d’art de col·leccions privades i esglésies. Fals culpable. Es defensa. Fa un informe que és un aiguat de veritat. Un text amagat, esborrat, inèdit fins al 1987. El van absoldre. Però ara el volen tornar a acusar.
LA SENTÈNCIA del 4 de juliol d’un jutjat d’Osca obliga la Generalitat a retornar les pintures murals de Sixena. L’argumentari de la part demandant, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, és de metralladora de mistos. Diu que Gudiol no va demanar permís ni a les monges, ni al govern espanyol. A l’infern! L’alcalde, Ildefonso Salillas, ha fet declaracions dient que Gudiol es va endur les pintures “com si fos un botí de guerra”. La mateixa jutge fa interpretacions d’escopeta de mistos. Posa en dubte si Gudiol volia lucrar-se o salvar les pintures. Fals culpable. Catalans, culpables. I l’altre misto. Una altra sentència diu que, el 25 de juliol, s’han de retornar les 97 peces comprades legalment per Catalunya a Sixena. Sí, va ser, és, també una Guerra contra Catalunya. I els ajudem. Mitificant encara com a herois els que cremaven. Cremant els que salvaven. Com va dir el 1936 l’escriptor Joan Sales: “Guanyi qui guanyi, jo he perdut”, perquè “¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?” Atrapats, sense aire, per les mentides.
