Publicitat
Publicitat

CARA A CARA LA BARCELONA OLÍMPICA

Reparar el passat i preparar el futur

El 1980 havíem iniciat amb èxit, des de l’Ajuntament, el que en dèiem “l’acupuntura urbana”, amb la qual vam dotar la ciutat de més de 150 espais públics nous. Però això no era suficient per superar els molts dèficits urbans acumulats. Així, sense abandonar els projectes puntuals, s’havia d’augmentar l’escala i la complexitat de les intervencions i per això comptàvem amb el projecte olímpic.

La necessària transformació es va centrar no tant en l’arquitectura com en les infraestructures i sistemes, que van tenir una inversió vuit vegades més gran. Tots els projectes, a més, es van concebre per al seu ús definitiu tenint clar que la seva funció durant els Jocs era temporal. Per això, les àrees olímpiques es van ubicar de manera que impliquessin una “requalificació de les perifèries”. Una part important es va destinar a la millora de la mobilitat a escala metropolitana, amb les rondes, i per aconseguir obrir Barcelona al mar va ser clau el lloc on es va ubicar la Vila Olímpica, en el que eren terrenys industrials costers obsolets. Així vam guanyar cinc quilòmetres de costa i platges urbanes accessibles amb metro.

L’objectiu era iniciar programes urbans neoterciaris per pal·liar les conseqüències del declivi industrial, implantant sistemes més innovadors i posicionant turísticament Barcelona. Ara és molt fàcil titllar aquella política d’obsoleta, però cal recordar que avui suposa el gruix de l’economia de Barcelona. Moltes ciutats del món patien aquest procés, però l’única transformació solvent que conec de model industrial a neoterciari és la de Barcelona. Ens ho envegen arreu.

Un altre objectiu prioritari va ser aturar el desgavell sistemàtic del subsol urbà i s’hi va destinar el 60% dels pressupostos de sistemes i infraestructures. Així, un bon grapat de barris de Barcelona van deixar d’inundar-se periòdicament perquè es van renovar en gran part el clavegueram i els col·lectors van deixar d’abocar les aigües directament al mar per fer-ho en un interceptor situat a la costa.

Aquestes mesures resolien els dèficits urbans, però per afrontar amb solvència el futur era necessari apostar per la modernització i la connexió amb les noves tesis neoterciàries centrades en la comunicació i els serveis. La informatització del sistemes, la millora de les comunicacions amb l’ampliació de l’aeroport o la construcció de les dues torres de telecomunicacions i la creació de les galeries de serveis serien claus. Pensar en termes de futur implicava repensar també el mapa funcional. En aquest sentit, era fonamental invertir el sentit del desenvolupament urbà des de l’oest cap a llevant, on hi havia les àrees industrials més castigades per la crisi, i això era factible fer-ho mitjançant el desmantellament de l’escalèxtric de les Glòries i la reutilització del seu espai, que actuaria com a embrió del futur Triangle de Llevant: Glòries, Sagrera, Fòrum-22@.

Tot aquest programa implicava una condició sine qua non : la ferma col·laboració de las institucions, del sector privat, i dels ciutadans. Les institucions van col·laborar de manera eficient, llimant inevitables controvèrsies, i interpretant flexiblement alguns programes no inclosos inicialment. La col·laboració público-privada havia de ser exemplar i traduïble en inversions a parts iguals, cosa que en bona part es va aconseguir. I, malgrat els inconvenients de les obres, la sistemàtica informació a la població va facilitar la participació i col·laboració ciutadana.

Es pot opinar sobre si es van cobrir les expectatives, però hi ha dues coses clares i aprofitables de cara al futur: es va treballar molt i molt bé tant a nivell tècnic i econòmic com ètic, i es va crear un fantàstic esperit d’innovació i corresponsabilitat entre empreses, tècnics i operaris. El projecte del 92 no es pot menystenir ni imitar, però tampoc frivolitzar amb les anècdotes. Cal una revisió crítica del que va funcionar i el que no, però amb responsabilitat, perquè Barcelona no pot perdre el lideratge internacional. Més enllà de la crítica, la reflexió és si ara hi ha un projecte alternatiu plausible capaç com aquell d’engrescar la ciutadania.

Josep Acebillo va ser director de Projectes Urbans de l’Ajuntament des del 1980 fins que va dirigir els projectes i obres olímpiques des d’Holsa. Ara dirigeix una investigació sobre models urbans al CAUP de la Universitat Tongji de Xangai

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT