Retrat d’una deessa (1972)
Peces històriques
De la semblança –traducció pròpia– que José Luis de Vilallonga (Madrid, 1920 - Port d’Andratx, 2007) va publicar a Gold Gotha (1972) sobre Brigitte Bardot (París, 1934 - Saint-Tropez, 2025), actriu morta el passat desembre. Vilallonga, periodista, actor, aristòcrata descendent del baró de Maldà, era un actiu home de món. Alferes requetè a la guerra, va ser portaveu de l’antifranquista Junta Democràtica. Era del PSOE. El president Mitterrand li va atorgar la Legió d’Honor.
Brigitte Bardot s’atansa a la quarantena a pas de lloba. La lloba és d’entre totes les femelles voraces la més perillosa, astuta i valenta. Ella ha deixat de ser, gràcies a Déu, la dona-nena que ronda el somni dels homes massa dèbils per afrontar les dones íntegres. Ara hi ha més afectació en els seus gestos, fins i tot en la veu. Una bellesa nova que talla la respiració. La maduresa sembla que l’ha fet més vulnerable a tot allò que, en altres temps, lliscava sobre la seva armadura sense escletxes, com l’aigua de pluja sobre les estàtues dels jardins; indiferent a la calor, al fred, a la fatiga, al somriure d’un home, a un mot dit de passada, a una impertinència afilada. He estat dels homes que declaren amb èmfasi ser impermeables a l’encís de Bardot. [...] Ella representa alegrement un món, una època, que, certament, decau. Un temps malalt d’al·lucinacions burgeses, de jukeboxes, carburadors i deesses. Els anys han passat. Per a mi i per a Bardot. Des del cim del seu pedestal, la deessa albira la gentada que encara l’adora. Avui, se’n riu de les frases excessives.
—La glòria? Ja en baixo!
M’ho diu al menjador del seu xalet de Miribel, a Savoia. És el darrer dia de l’any. A fora, la pluja, el vent, la grisor. La neu és esquerpa. Els flocs es fonen a la muntanya. Acabem d’esmorzar. Un àpat camperol. Molts plats sobre una taula de fusta. Paté rústic, vianda dels Grisons, un brou assaonat segons les regles de l’art, formatges ben triats, un Beaujolais jove. Bardot menja i beu a cor què vols. Estic temptat d’escriure “sense fre”. Està atenta que ningú s’estigui de menjar. Com les bones mestresses de casa d’altres temps, insisteix que tothom repeteixi de tots els plats. Quan refuso un bon tros de pastís de xocolata ella riu amb un punt de menyspreu en el fons de la seva mirada daurada. Prenem cafè a taula. A Bardot li agrada, això. És una manera de romandre entre nosaltres, braç a braç, acompanyada d’aquells que estima: els seus “familiars” —en el sentit pairal del mot—, els seus amics. [...]
Des de la cuina, amb la porta entreoberta, un transistor anuncia que Maurice Chevalier agonitza. Donen detalls sobre la malaltia del cantant i comentaris pessimistes sobre la seva edat i el risc d’un accident cardíac. La veu del locutor és greu, com d’ultratomba.
—Jacques, apaga això! —ordena Bardot, trasbalsada.
A la cuina, el majordom compleix l’ordre. S’imposa un silenci espès. Algú diu:
—És el final.
Bardot es rebel·la:
—Com és d’injusta la mort!
—Fins i tot als vuitanta-quatre anys... —diu algú.
—A qualsevol edat —rebat Bardot. I com si es tractés d’un enemic personal, remarca—. Detesto la mort.
Pregunto si li fa por. La veu d’infant retorna als seus llavis.
—Sí, molta por. És terrible la mort. Terrible! No pas la mort en si... és la manera de deixar d’existir! [...]
