Romney no està preocupat

Si estàs passant per una mala ratxa, Mitt Romney t'envia un missatge: el teu patiment el deixa indiferent. A principis d'aquesta setmana, Romney li deia a un sorprès entrevistador de la CNN: "No em preocupen els pobres. Tenim una bona xarxa de protecció social".

Davant les posteriors crítiques, el candidat ha afirmat que no volia dir el que sembla que volia dir, i que li van treure les paraules de context. Però és evident que volia dir el que va dir. I com més posem en context la seva afirmació, pitjor sembla.

En primer lloc, fa molt pocs dies Romney va negar que servissin de gaire ajuda els mateixos programes que ara diu que s'ocupen dels pobres. El 22 de gener afirmava que els programes de protecció social -sí, va fer servir exactament aquesta expressió- ocasionen unes "despeses elevadíssimes" i que, a causa dels costos derivats d'una enorme burocràcia, "els diners que reben els que realment els necessiten, els que no es poden valer per si mateixos, són en realitat molt pocs".

Aquesta afirmació, com moltes de les que fa Romney, és completament falsa: els programes de protecció social nord-americans tenen molta menys burocràcia i despeses que, per exemple, les companyies privades d'assegurances mèdiques. Com ha demostrat el Centre de Pressupost i Polítiques Prioritàries, entre el 90% i el 99% dels diners assignats als programes de protecció social arriben als beneficiaris. Tanmateix, deixant de banda la falsedat de la seva afirmació inicial, ¿com pot ser que un candidat declari que els programes de protecció social no serveixen de res i només 10 dies després digui que satisfan amb tanta eficàcia les necessitats dels pobres, el benestar dels quals no el preocupa gens ni mica?

A més, després d'una mentida tan flagrant com aquesta sobre el funcionament dels programes de protecció social, ¿com ens podem creure Romney quan, després d'expressar la seva manca de preocupació pels pobres, afirma: "Si la xarxa de protecció social necessita una reparació, jo ja l'arreglaré"?

La veritat és que la xarxa de protecció social no necessita cap reparació. Representa una gran ajuda per als pobres, però amb això no n'hi ha prou. Per exemple, el Medicaid ofereix assistència sanitària a milions de ciutadans en circumstàncies desgraciades, sobretot criatures, però encara hi ha moltes persones que queden desateses: entre els nord-americans amb una renda anual inferior a 25.000 dòlars, més d'una quarta part -el 28,7%- no tenen cap mena d'assegurança mèdica. I no, no poden compensar aquesta falta de cobertura presentant-se als serveis d'urgències.

De la mateixa manera, els programes d'ajuda alimentària són molt eficaços, però un de cada sis nord-americans que viuen per sota del llindar de la pobresa pateix "baixa seguretat alimentària". La definició oficial d'aquesta expressió parla de situacions en què "de vegades, durant algunes èpoques de l'any, la ingesta d'aliments baixa perquè les famílies no tenen prou diners o altres recursos per menjar". En altres paraules, fam.

Per tant, sí que necessitem reforçar la nostra xarxa de protecció social. En canvi, Romney vol afeblir-la.

En concret, el candidat subscriu el pla del congressista Paul Ryan, que proposa dràstiques retallades en la despesa pública, gairebé dos terços de les quals han d'assumir-les els nord-americans de baixos ingressos. Si en alguna cosa la posició de Romney es diferencia del pla de Ryan és perquè propugna mesures encara més dures per als pobres: la seva proposta per al Medicaid implica una reducció del finançament del 40% en comparació amb la legislació vigent.

Així doncs, pel que sembla, la posició de Romney és que no ens hem de preocupar pels pobres gràcies a uns programes de protecció social que -insisteix falsament- en realitat no ajuden els necessitats i que ell, en qualsevol cas, vol eliminar.

Me'l crec, però, quan diu que no el preocupen els pobres. Quan no me'l crec és quan afirma que també es preocupa molt poc pels rics, a qui les coses "van molt bé". Si això és el que creu de debò, ¿per què els vol cobrir de diners?

I estem parlant de molts diners. Segons el Centre de Polítiques Tributàries, no vinculat a cap partit, el pla de Romney apujaria els impostos per a molts nord-americans de baixos ingressos, mentre que comportaria una rebaixa espectacular dels impostos per als més rics. Més del 80% de les rebaixes d'impostos beneficiarien els que guanyen més de 200.000 dòlars a l'any i gairebé la meitat dels que en guanyen més d'1 milió. Els membres del club de més d'1 milió tindrien un descompte mitjà de 145.000 dòlars.

I aquestes grans rebaixes d'impostos donarien lloc a un gran forat pressupostari que comportaria un increment del dèficit anual de 180.000 milions d'euros, cosa que faria necessàries unes retallades draconianes en els programes de protecció social.

I això ens torna a portar a la despreocupació de Romney. Una cosa sí que li hem de reconèixer a l'exgovernador de Massachusetts i exdirector de Bain Capital: està obrint nous camins en la política nord-americana. Fins i tot els polítics conservadors creien que havien de fingir que els pobres els preocupaven. Recordeu el "conservadorisme compassiu"? Doncs Romney ha acabat amb aquesta falsa pretensió.

A aquest pas, potser aviat tindrem polítics que reconeguin el que sempre ha estat evident: que tampoc es preocupen per la classe mitjana, que són indiferents a la vida dels nord-americans normals i corrents, i que sempre ho han estat.