Tremoleu, que dialoga Margallo
Bé, doncs ja sabem quina va ser la proposta del ministre Margallo al govern d’Espanya en relació al 9-N: aplicar l’article 155 de la Constitució, prendre el control dels Mossos des de Madrid i ordenar-los requisar i destruir les urnes i les paperetes. Ras i curt, la recepta preferida de qualsevol règim totalitari. Acompanyada, això sí, de l’obertura simultània (simultània, va remarcar l’ara exministre) d’una negociació centrada en una reforma constitucional sobre finançament i política lingüística. Traslladada al món de la vida de parella, la proposta de Margallo seria exactament aquesta: com que tu dius que et vols separar de mi, jo et rebento la cara a cops de puny i simultàniament (o una mica més tard, quan hagis recuperat la consciència) ens posem a negociar a quina escola portem el nen i les condicions de la hipoteca que tenim a mitges.
Amb el permís de vostès, m’excuso d’afegir-me al cor d’opinadors que pel que sembla consideren necessari agrair-li a Margallo l’atenció que dedica a Catalunya, els desvetllaments que li procura i la franquesa amb què els expressa. No se m’acudeix res per agrair-li a un home que, en l’exercici d’altes responsabilitats de govern, és capaç de proferir una salvatjada com la que acabem de reproduir ni més ni menys que en un consell de ministres, i per descomptat encara menys al president a qui ni se li va passar pel cap reconvenir-lo (ja no dic enviar-lo al racó de pensar) després d’haver-la dita. Intentaria explicar-los, si de cas, que la repressió és incompatible amb el diàleg, de manera que és impossible fer les dues coses simultàniament, com pretenia l’aleshores titular d’Exteriors. O reprimeixes o dialogues, però les dues coses alhora senzillament no es poden fer. Ni de manera consecutiva tampoc: en qualsevol relació, sigui de la naturalesa que sigui, una vegada un ha usat la violència contra l’altre (i aquí parlem de violència política i institucional) és impossible que es pugui produir cap diàleg vàlid.
Ara bé, hi ha un aspecte interessant de la fantasia ministerial de Margallo, i són els assumptes sobre els quals ell considera que s’hauria de centrar aquest peculiar diàleg postrepressió i la reforma constitucional que segons ell n’hauria de seguir: els diners i la llengua. És interessant perquè, implícitament, significa admetre, per part de Margallo, que el tracte que Espanya ha dispensat a Catalunya en totes dues qüestions és inacceptable, i que arribats a aquest punt de tensió màxima hauria arribat el moment de corregir una mica els paràmetres en què aquest tracte està situat actualment.
Això no ho diu el senyor Margallo perquè sigui molt intel·ligent ni perquè hagi reflexionat molt sobre Catalunya, sinó perquè verbalitza l’abecé del nacionalisme jacobí, que és l’espanyol: perquè una nació en sotmeti una altra és necessari que l’ofegui econòmicament i culturalment. Ras i curt, una altra vegada. I això és el que fan i així seguiran.
