Socialdemocràcia i lloguer social
La lluita entre l’esquerra emergent i la que fa aigües per tenir el monopoli de la socialdemocràcia resulta irònica. Per a l’emergent perquè la seva raó de ser clàssica (la de l’esquerra més a l’esquerra) era defugir les mitges tintes d’aquesta opció. I per a la que s’enfonsa perquè justament s’enfonsa perquè al seu dia va preferir enfilar-se al carro neoliberal i deixar tirada la ideologia que ara reivindica.
En plena ressaca de la crisi, sembla que la socialdemocràcia ha recuperat sex appeal electoral. Torna a seduir -a passar per centre- això de conjugar públic i privat per obtenir del primer l’ideal d’igualtat i justícia i del segon un marge per enriquir-se que motivi l’esforç i salvi la pluralitat. És l’intent de fer de la cobdícia alguna cosa amb dimensió social gràcies a una fiscalitat tan eficient i implacable com sensible i redistributiva. Una fiscalitat que encara brilla massa per la seva absència.
I és una absència que, en la dolorosa recta final de l’IRPF del 2015, provoca comprensibles indignacions. Me n’arriba una de molt concreta: la d’una amiga que veu com tenir un pis (que encara paga) en lloguer social -és a dir, a un preu més barat a canvi de la mediació de la Generalitat- la penalitza greument en la declaració de renda. Ella no entén, i jo tampoc, que fa no gaires anys desgravés pagar una hipoteca -amb l’efecte pervers que el que es deixava de recaptar passava a inflar la bombolla immobiliària i acabava a la butxaca de promotors i polítics sense escrúpols- i ara no desgravi ni un duro el lloguer social.
Si l’habitatge és un dret, no es pot ser socialdemòcrata sense afavorir fiscalment qui posa el pis en lloguer social i penalitzar qui opta -i encara més si és un banc- per tenir-lo buit o llogar-lo amb criteris especulatius. Conjugar públic i privat vol dir, en aquest cas, seguir l’estratègia del bastó i la pastanaga. Vols tenir el pis buit? Paga per tenir-lo. I no parlo només de l’IBI. Vols llogar-lo? Aquí hi ha l’administració per garantir-te que no hi perdràs mai bous i esquelles. Sempre, esclar, que ofereixis contractes estables a preus raonables a famílies que busquen una primera residència.
Els que vivim a Barcelona -aquesta ciutat de glamur expansiu i espai emmurallat - veiem amb angoixa com hi tornen a obrir centenars de serveis immobiliaris. Potser no serà com abans, però els preus van pujant i n’expulsen del centre teixit social perquè milionaris de mig món hi tinguin un pied-à-terre. I amb interessos zero i borses inestables comprar-hi un pis torna a ser una gran inversió. Tot conspira per fer-ne un parc temàtic que expulsa ciutadans i els converteix en commuters.
Tenir un pis buit, llogar-lo per dies a preus d’escàndol o posar-lo al mercat del lloguer social hauria de tenir conseqüències molt diferents en l’IRPF. I només els partits que es comprometen a penalitzar l’ús especulatiu de l’habitatge i a premiar-ne l’ús social mereixen dir-se socialdemòcrates.
