Solidaritat viable i pietat perillosa
Les terribles imatges del drama de la immigració que arriben aquests dies provoquen una empatia reactiva que propicia anàlisis simplistes: més preocupades per crear bona consciència -i fer-nos sentir sensibles- que per fer propostes realistes i viables. Anàlisis que traspuen oposició entre gent i casta: la gent, de bona voluntat, vol ajudar i acollir; la casta, els de dalt, tanquen la porta amb cruel indiferència.
Sol ser una empatia tan vehement com breu i estèril. Ho saben sobretot els que manen, sempre amb un ull als sondejos. Tenen claríssim el càstig electoral que comportaria obrir la porta. Com en un llibre de Zweig, la pietat pot resultar perillosa: pot dur a un malestar social tan intens que, reaccionant-hi, anem a parar a inferns predemocràtics.
Fer propostes viables demana, d’entrada, no fer-se il·lusions sobre la consistència del nostre altruisme ( nostre com a sinònim de majoritari), i recolzar-les sempre que es pugui en l’interès propi: deixar clar, per exemple, que el que resulta del tot inviable és mantenir el benestar més o menys precari de l’actual model social sense integrar-hi cada any (millor gradualment) un bon nombre de nouvinguts.
El discurs pro immigració necessita majories, i només hi seran si es té la percepció que ajuda a preservar la qualitat de vida. En aquest sentit, tan irracional i desastrós em sembla tancar fronteres, i aïllar-nos, com eliminar-les i deixar que entri qui vulgui. I és molt ingenu pensar que, en un món tan desigual, podrem no tancar la porta a una part dels que voldran entrar. Mentre milions visquin una vida invivible i aquí visquem decentment, ens tocarà conviure amb aquesta duríssima realitat.
Una solidaritat sostenible demana un seguit de passos. El primer, i més urgent, discriminar refugiats d’immigrants econòmics -amb la injustícia que suposa fer una distinció més que borrosa-, i acollir tots els refugiats que ens assignin. El segon, dotar de recursos els nostres estressats serveis públics -pagant, si cal, més impostos- perquè els immigrants que necessita la nostra anèmica demografia realment s’integrin i esdevinguin ciutadans de primera en lloc d’haver de remenar contenidors (com alguns estan fent ara). El tercer, posar prou diners i recursos en la cooperació internacional perquè pugi el nivell de vida als països més pobres i hi freni l’explosió demogràfica. I el quart, ajudar les famílies catalanes a tenir els fills necessaris perquè deixem d’envellir com a cos social. L’objectiu final és que algun dia la migració massiva per necessitat, i tot el desarrelament i la descohesió que comporta, s’estudiï als llibres d’història.
El maximalisme ens manté paralitzats. La pressió que fem sobre els nostres líders polítics serà més efectiva si els exigim una solidaritat menys utòpica. Exercim al màxim la nostra capacitat d’acollir i integrar immigració però fem-nos també responsables del drama que sempre comportarà posar-hi uns límits.
