Soroll i fantasia
1. Del narcisisme i altres pulsions
Més enllà de l’afany de poder —inscrit en la condició humana i present en quasi totes les seves accions, tant en la vida privada com en la pública—, la gamma de pulsions psicològiques que porten determinades persones a activitats que les fan viure permanentment exposades al públic és extensa. Des del narcisisme —tan atractiu quan un es pot veure en un mirall universal com és la pantalla- a la necessitat de reconeixement, neguit constituent de la nostra condició, la llista podria fer-se inacabable. I no ens han de sorprendre les extravagàncies per fer-se veure en el que púdicament se’n diu la societat espectacle. Com tot, cal saber-ho manejar. Pablo Iglesias la sap llarga, en aquest camp; en definitiva, va néixer a la vida pública com a comunicador. I aconsegueix fer-se notar. Els seus adversaris, que li tenen ganes, busquen desesperadament les contradiccions ocultes de Podem i fan veure que no veuen les molt evidents dels altres. I Iglesias va aconseguint sempre el que busca: ser centre d’atenció. Li caldrà, això sí, controlar els graus d’exposició: tant subratllar-se a ell mateix hi ha un moment que cansa els espectadors. L’home que va a veure el rei en mànigues de camisa es presenta a la festa dels Goya amb esmòquing. Hi ha tres maneres de presentar-se en públic: seguir el protocol, és a dir, les clàusules de l’ordre; procurar mantenir un estil propi sense escarafalls, el discret encant de la distinció; o fer-se notar. Iglesias juga aquesta carta i els altres, escandalitzant-se, li segueixen el joc. Els signes del poder i el protocol varien i en la societat en què vivim tinc la sensació que els trets personals cada cop seran més importants. La grisor tecnocràtica no és atractiva; més aviat espanta, que potser és el que busca.
2. Petita conjectura sense importància
David Cameron, a mesura que s’acosta el referèndum per decidir si la Gran Bretanya abandona Europa, va augmentant les exigències a la Unió Europea. I va omplint la cistella de concessions que trenquen la igualtat europea, aprofitant la debilitat d’uns dirigents posseïts pel pànic. Anglaterra, diuen, tot i que sempre està amb un peu a fora, és un contrapunt imprescindible de l’eix franco-alemany. Aquells que han pressionat fins a la humiliació països com Portugal, Grècia i Espanya estan disposats a concedir a Cameron tot el que calgui. Vergonya. Però fem la hipòtesi que finalment els anglesos decideixen marxar: “No a Europa”. Immediatament, Escòcia, que ja ha anunciat que ella sí que vol seguir sent europea, i on haurà guanyat el sí, demanarà tornar a votar la independència. Què farà Europa? S’oposarà rotundament a deixar votar Escòcia, en nom de la sagrada unitat dels estats, o li allargarà la mà com un triomf davant del rebuig britànic. I Espanya? Defensarà el referèndum escocès en honor d’Europa o farà primar la unitat britànica, encara que sigui per renunciar a un tros de territori europeu. La resposta és previsible: Cameron pot decidir, Escòcia no. És la llei dels estats. Però l’independentisme català rebria un carregament de moral. I el dret a decidir tornaria al frontispici parlamentari. O sigui que Catalunya, entre el calendari del full de ruta i aquest referèndum, podria tenir un final del 2017 ben carregat d’emocions. Un conflicte europeu reobriria expectatives. Sí, som Europa.
