Publicitat
Publicitat

Vichy català

En plenes festes nadalenques el govern francès anunciava la desclassificació de la documentació referent al govern col·laboracionista de Vichy. La breu nota publicada al Journal Officiel, i signada pel primer ministre, Manuel Valls, i els titulars d’Afers Estrangers, Justícia, Defensa, Interior i Cultura, obria la porta a “la lliure consulta, abans de l’expiració dels terminis previstos al Codi de Patrimoni [75 anys], d’arxius relatius a la Segona Guerra Mundial emanats principalment dels ministeris d’Afers Estrangers, Justícia i Interior”. La desclassificació responia a les peticions insistents dels historiadors del període, que amb motiu del 70 aniversari del final de la II Guerra Mundial s’havien adreçat al president de la República per exposar-li els problemes burocràtics amb què es trobaven per poder completar la seva recerca sobre un dels períodes més amargs i vergonyosos de la història francesa. Com consignava Libération, es tracta de “la fi dels tabús”.

El 14 de juny la Wehrmacht entrava a París sense trobar cap mena de resistència. El 10 de juliol els diputats i senadors -elegits quatre anys abans en les eleccions que havien donat el triomf al Front Popular- reunits al Gran Casino de la localitat balneària de Vichy votaven una reforma de la Constitució de la III República que atorgava plens poders al mariscal Philippe Pétain. Només 80 parlamentaris enfront de 569 van votar contra aquella decisió, que suposava el cop de gràcia a la democràcia francesa. A partir d’aquell moment, l’heroi de la Gran Guerra va encapçalar un règim dictatorial i col·laboracionista amb els nazis, amb qui va signar l’armistici. Sota la divisa de “Treball, família i pàtria”, el nou cap d’estat prometia desterrar els valors i la política hereva de la Revolució Francesa per mitjà d’una Revolució Nacional. Charles Maurras, antialemany repatani però representant de l’etern pensament contrarevolucionari francès, va dir que Pétain era una “sorpresa divina”.

De ben segur que la desclassificació permetrà aclarir aspectes polèmics i obscurs que encara planen sobre la història de l’ocupació i el col·laboracionisme. Com el paper de les autoritats i forces de seguretat franceses en la persecució dels jueus, simbolitzada per l’encara traumàtica de recordar Rafle du Vel’ d’Hiv. De tota manera, la vergonya de Vichy no van ser només els seus actes més execrables sinó el fet que bona part de la societat francesa acceptés passivament un règim autoritari còmplice de Hitler. Fins i tot bona part del món artístic i intel·lectual, com va detallar Alan Riding en el seu ja clàssic I la f esta va continuar. Una vergonya que van rebaixar els resistents que van seguir la crida del general De Gaulle, que, des de Londres, apel·lava a la França que no es rendia. La veritable França, segons les seves paraules el Dia de l’Alliberament de París.

A Catalunya, encara amb tant per conèixer i descobrir sobre el nostre passat, hem de veure com en determinada opinió pública anticatalanista es repeteix la cantarella que “també hi va haver catalans que van donar suport a Franco” com a forma de rebaixar l’evidència que Catalunya, i el que representava com a país, va ser vençuda. Ho feia l’escriptora Laura Freixas, en un article publicat a El País fa just dos anys, amb l’exemple del seu propi avi. Freixas clamava contra la falsificació de la història que, segons deia, porta a terme l’independentisme català, amb l’exemple de “catalans franquistes” com Joan Estelrich, Eugeni d’Ors, Josep Pla o Salvador Dalí. Ho feia i es continua fent, com si es pogués establir una equidistància sense un judici crític i històric del comportament de l’elit política i cultural catalana davant el franquisme. En aquest sentit, novetats editorials com el brillant i polèmic El llarg procés de Jordi Amat, de títol equívoc però ple d’interès, o el volum El món d’ahir de Joan Estelrich permeten esteranyinar les motivacions personals, íntimes, interessades o sinceres que van portar alguns catalans a donar un suport més o menys intens a Franco.

Com en el cas de França, sense la col·laboració activa d’aquells que van fornir una mena de Vichy català i la passivitat general -per por o conveniència- el règim no hauria pogut perllongar-se de la manera que ho va fer. Ara bé, amb la documentació disponible i el treball d’historiadors especialistes en l’època a la mà, no es pot ocultar que, més enllà dels comportaments individuals, el país va patir com a país una repressió, aniquilació i anul·lació política, simbòlica i cultural inaudita. Si tot això ho hagués sabut la cap de l’oposició al Parlament de Catalunya o els seus assessors, s’hauria estalviat el ridícul quan va tirar per la cara al president Puigdemont les paraules d’aquell home bo, demòcrata i catalanista que es deia Carles Rahola, l’assassinat del qual continua sent un clam contra el feixisme.

Més continguts de