Votar

M’explicava la meva sogra que, quan ella militava al PP (avui és una senyora independentista), diverses monges peperes que treballaven, desinteressadament, en casals d’avis, duien els interns a votar José María Aznar. Els donaven el sobre amb la papereta i ells la ficaven allà dins. Ho feien per Espanya. Per una mena de nou concepte del despotisme il·lustrat on elles interpretaven el paper d’il·luminades sense graduat escolar.

Avui hi ha un votant català que troba “correcte” que canviï el món (i per canviar el món s’entén, per exemple, evitar els desnonaments) però que no vol problemes massa tangibles. Pot amoïnar-se per l’escalfament de la Terra però no per si el govern central es peta el decret de pobresa energètica. Aquest votant català troba immoral votar el PP, té molta por de votar Ciutadans, passa del tot del PSC, no recorda que existeix Unió i, per tant, es debat entre els sobiranistes i els “Sí que es pot” (o com se diguin). Votar els sobiranistes és ficar-se en merders. És que et diguin nazi. És rebre, és no aconseguir res. En canvi, votar els “Sí que es pot” és “ser” algú que vol canviar el món, però que no rep cap pressió, perquè la manera de canviar el món d’ells és legítima i ordenada, entra dintre dels cànons.

Es tracta de decidir entre els que volen seguir mantenint la monarquia i els que no volen seguir mantenint la monarquia. Entre els que volen que la monarquia “agafi consciència” i els que volen que no hi hagi monarquia. Entre els que volen canviar la relació amb Espanya i els que volen no seguir mantenint una relació amb Espanya. Entre els que volen ser “peculiars” i els que volen ser sobirans. Però ser sobirà és un merder i ser “peculiar” és una concessió que et pot fer qualsevol cínic mentre et tusta l’espatlla i demana un altre “Riberita” al “noi”, amb més estudis que ell, que fa de cambrer.