Publicitat
Publicitat

Raons

El braç i la màniga

Un dels tòpics més repetits als mitjans de comunicació és que la gent ha estirat més el braç que la màniga i que ara hem de pagar la penitència pels excessos comesos. Tot molt catòlic: l'excés com a vici i la penitència com a càstig pels pecats. La culpa sempre ha estat un instrument de poder. A l'hora de l'austeritat, és a dir, de la virtut, fer sentit la gent culpable és una manera de fer acceptar millor els sacrificis que se li demanen. Tanmateix, aquesta culpabilització general no només és injusta sinó una mica cínica.

Fixem-nos en algunes dades. El 2009 el salari més comú a Espanya va ser de 1.092 euros en 14 pagues, 1.274 euros en 12. És la xifra que més s'aproxima al salari mitjà: és a dir, que la meitat d'assalariats guanyaven aquesta quantitat o menys. Si baixem més avall, hi ha més de tres milions d'assalariats que van cobrar de mitjana només 1.871 euros en tot l'any, gent amb contractes temporals que entra i surt del mercat de treball. La pensió més comuna és de 662 euros en catorze pagues. El 2009 un 40% de les persones no es van poder permetre una setmana de vacances fora de casa. A França aquesta xifra és el 31%, a Alemanya el 24%, a Anglaterra el 26%. És cert que l'any 2008, és a dir, l'estiu precrisi, la xifra havia baixat al 36%. No crec que aquest diferencial doni base empírica a la imatge de disbauxa i dilapidació que els alemanys tenen de la gent del sud.

És difícil estirar més el braç que la màniga quan no es té màniga. Els responsables dels excessos no els hem d'anar a buscar a la base de la piràmide, sinó al capdamunt. El deute privat és molt més alt que el públic a Espanya. I la part principal correspon als empresaris i inversors que, en l'època en què els bancs donaven crèdit fàcil i el diner era considerat una matèria primera més, van tirar de veta irresponsablement. Ara això té efectes en cascada: deutes milmilionaris, EROs, atur, suspensions de pagaments, estancament de l'economia. La veritat és que la festa d'uns quants la paguem tots. La resta és ideologia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT