Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Jo confesso…

Senyor jutge, vull confessar. I no vull confessar, com la Pantoja, que estic enamorada. El que vull confessar és que m'estic menjant, en aquests moments, l'article (rodó) que tenia preparat per avui i que la dura realitat m'ha fet canviar a corre-cuita. Perquè vegi vostè com n'era, d'enginyós, li diré que era el monòleg d'un mosso d'esquadra que parlava amb la seva parella per telèfon des de la casa de Fèlix Millet. Començava així: "Cari, no m'esperis a dinar. No, no. És que tinc una missió. Estic escorcollant la casa de Millet. Quin Millet, quin Millet? Fèlix Millet, el del Palau. Sí, jo i els meus homes. No, el Mena no hi és. Al Mena li ha tocat la d'en Montull. ¿Ara on sóc? Al lavabo. Doncs encara no he començat. No ho sé… Ara miro la farmaciola, la paperera, la cisterna… Com que què busco? Proves, proves. Busco proves. Proves que l'incriminin, tia".

La gràcia del text és que al final el mosso d'esquadra arribava a la caixa forta i l'obria. I, contra tot pronòstic, se la trobava plena de diners (i això el lector ho deduïa pel text que, com li he dit, era un monòleg telefònic). Feia: "Ahahà! Ho sospitava! Nena, t'haig de deixar. És increïble! He trobat les proves del delicte! Sí, sí! Muntanyes de bitllets de cent euros amb una etiqueta on hi diu: «Diners negres procedents del Palau». Quina gran idea que ha tingut el jutge de fer-nos escorcollar casa seva tres anys després! Quina sort que Fèlix Millet encara no hagués trobat el moment de fer desaparèixer els diners i les obres d'art de casa!!! Quin geni, el jutge!"

Com veu, era un prodigi d'ironia. I el mèrit no és meu, que consti. Ahir a Twitter tothom feia broma en el mateix sentit. Però quan ja estava a punt d'enviar-lo, va i llegeixo que a casa d'en Fèlix Millet, tres anys després, el jutge s'hi trobat 43.000 euros i 25 quadres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT