Publicitat
Publicitat

El corruptor, bon corruptor serà

"Franco ha escollit com a instrument de govern la corrupció. A més de ser un opressor, és un corruptor". Ho escrivia el 1960 Jordi Pujol en una octavilla arran d'una visita del dictador a Barcelona. La cita, que he sintetitzat, encapçala el llibre Economía franquista y corrupción (Flor del Viento), d'Andreu Mayayo, Paola Lo Cascio i José M. Rúa. Davant l'espès debat sobre la naturalesa d'aquell regim criminal -autoritari, totalitari, feixista?-, la resposta dels historiadors és més prosaica: repressor i corrupte, dues característiques bàsiques per explicar, també, la seva precària política econòmica. De manera que el desarrollismo no legitima el franquisme: no va ser cap mèrit propi, sinó una imposició de l'FMI davant la fallida absoluta de l'Estat. Occident no podia perdre un aliat en plena Guerra Freda. El van obligar a semiliberalitzar-se.

Mayayo traça un fil invisible entre l'elit econòmica franquista, que vivia de les prebendes del règim, i els seus hereus en democràcia, que als anys 90, quan ja no podien jugar alegrement als favors i influències, van decidir privatitzar les grans empreses públiques i posar-s'hi al capdavant... "per continuar robant". Aquesta jugadeta no va evitar, però, que proliferessin pràctiques barroeres en la més pura tradició picaresca, fruit d'una cultura de la corrupció que clava les arrels en la ineficàcia d'un estat liberal mai conclòs, dèbil i centralitzat, que amb Franco va arribar al zenit, passant de l'autarquia i l'estraperlo al desarrollismo del totxo i l'especulació urbanística, vigent fins als nostres dies. I així estem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT