1/4: No és política, és teoria dels jocs

Sembla que una de les característiques de l’anomenada nova política és el monopoli dels experts i el menyspreu als diletants. La nova política la fan els professors de política i la fan, sembla, a través d’allò que ensenyen a les seves classes. Per exemple, fa un temps es va posar de moda analitzar la política a partir de la teoria dels jocs: com un joc de cartes on tu tens la mà que tens i guanyes o perds segons les teves jugades. La novetat a Espanya és que la teoria dels jocs no es fa servir per analitzar, a posteriori, la política, sinó per fer-la. Tot el que ha passat des de les últimes eleccions espanyoles remet més a una teoria dels jocs que no pas a una lògica política a l’antiga on poc o molt hi participaven les concepcions ideològiques. Des de fa cent dies, la política espanyola és una pura successió de jugades de laboratori de politicologia i de màrqueting polític, sense cap referència -més enllà de les que formen part també del joc- a les visions del món i les visions programàtiques. Ara et sóc amic, ara no. Amb tu sí, però amb aquell no. Per joc. Ni un gram de substància. I en aquest joc, el referèndum a Catalunya era només una carta. Quan convé la fas servir. Quan convé, te’n descartes.