La famosa fàbrica d’independentistes
Comprenc el raonament de la delegada del govern a Madrid quan va prohibir les estelades a la Copa del Rei “perquè inciten a la violència”. És el mateix raonament que en la sentència aquella de la minifaldilla, en què la culpable era la minifaldilla “per provocar”. I també comprenc el raonament dels que van ordenar que l’himne espanyol sonés a tota castanya per tapar els xiulets dels dissidents amb la monarquia. I un cop revocada la prohibició (gràcies al col·lectiu Drets, els mateixos que van dur a judici el president de Societat Civil Catalana per injúries), comprenc els que devien indicar a l’empresa que realitzava les imatges del partit que s’estalviessin d’ensenyar-les, aquestes estelades. Perquè tu tries el que ensenyes però sobretot tries el que no ensenyes. Som el que mengem? No. Som, sobretot, el que no mengem.
Els comprenc perquè el glam-franquisme el comprenc molt bé. N’entenc les raons infantils i esporuguides. El que no comprenc de cap manera és l’altre comportament. El dels que avui lamenten que els altres hagin activat, de nou, “la fàbrica d’independentistes”. Els que, des de la superioritat de la falsa equidistància i ciutadania del món, es queixen de la prohibició de les banderes no pas perquè sigui un cop a la llibertat d’expressió sinó perquè d’aquesta manera ens “atien”. Com si les ganes de gestionar-nos nosaltres mateixos com en les botigues de verdura ecològica (sense intermediaris, vaja) fossin una malaltia oportunista d’aquestes que agafes quan estàs dèbil. Una febrada, una infecció. Un foc que estava sufocat i que per culpa d’aquesta branqueta que els altres -inconscients- han llançat es torna a encendre. Aquesta manera de veure’ns, tan supremacista i plena de decòrum. Les seves prohibicions cada cop són més agosarades: la llei de la pobresa energètica, el fracking, ara portar estelades a un camp de futbol. Què més? Després d’això, que s’aturin és molt difícil. Després d’això, que ens aturem és molt difícil.
