Un escàndol necessari
ESCÀNDOL. Sembla que hi ha un atac agut de decòrum en l’opinió pública catalana, escandalitzada per l’espectacle de la comissió contra el frau i la corrupció del Parlament. I rebrota el debat sobre si les comissions parlamentàries són realment útils; en aquest debat tinc seriosos dubtes: d’una banda deploro la politiqueria que nia en aquests aquelarres, de l’altra entenc que per establir responsabilitats polítiques no n’hi ha prou amb l’acció de la justícia, que d’altra banda és lenta i té efectes limitats. La cosa que més em sorprèn, però, és que de vegades l’escàndol se centra més en la comissió que no pas en la putrefacció que intenta investigar. A mi el que em treu de polleguera són els casos Pujol, Pretòria, Treball, Camarga, i el fet que al darrere hi hagi representants electes del poble; que els detalls escabrosos esclatin de la manera més grotesca davant les càmeres de televisió em sembla una derivada no pas menor, però mai prou important perquè ens enteli la visió del problema general.
CATIFES. I el cas és que molts dels escandalitzats per la ridícula actuació de les dues comensals de La Camarga (Francesc Canosa les va definir a l’ARA com dues modernes Thelma i Louise conduint dos cotxes en direcció contrària, fins a l’inevitable xoc frontal) fa mesos o anys que reclamen el final de la vella política i reivindiquen l’imperi de la transparència, que és un dels valors de moda. Però la transparència vol dir l’absència de filtres, vol dir veure un retrat del país en alta definició, sense marge per a retocs. Si el país produeix personatges com els que han visitat la comissió contra el frau, què hi podem fer? ¿Amagar-los sota la catifa, com hem fet amb tota la resta? Alguns acusen CiU d’haver estirat el fil del camargagate com a “cortina de fum”. ¿Potser es pensaven que els convergents se sotmetrien a un linxament col·lectiu de forma passiva, sense tornar-s’hi? Hem decidit fer dissabte i la brutícia ens fa mal a la vista i a l’autoestima. La transparència és això.
ESTAT. N’hi ha que diuen que en la política catalana hi regna la frivolitat, que el Parlament és de fireta, mentre que Espanya no té comissió del cas Bárcenas o del cas Nóos perquè allà sí que hi ha sentit d’estat. Jo crec, sincerament, que molts espanyols amb un alt sentit de la democràcia voldrien veure els corruptes del PP degudament fiscalitzats al Congrés de Diputats; almenys aquest contrast ens hauria de consolar de la vergonya que ens ha fet passar la comissió del cas Pujol. Malgrat aquesta saludable voluntat de transparència, els que esperen que Catalunya esdevingui un estat han de començar a preguntar-se què opinen de termes que els estats sobirans manegen amb desimboltura, com ara secrets oficials o fons reservats. Han de preguntar-se si volen saber fins a l’últim detall com actua el seu govern, o si accepten fer-li confiança en aquelles matèries en què s’hi juga l’estabilitat o potser la supervivència. La gran dificultat, aquí i arreu, consisteix a trobar el punt just que separa la discreció de la impunitat.
