De fonamentalismes i de trifulgues
1 . RELIGIONS. Tot allò que és inefable és perillós perquè no és susceptible de ser discutit. Les religions es funden en enunciats que no són susceptibles de verificació. Dir que Déu existeix és una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s’examina. S’accepta o no s’accepta. Aquesta és la base del fonamentalisme: el que està en la veritat inefable té dret a imposar-la als que estan en l’error. I d’aquest raonament es pot passar fàcilment a donar per bo qualsevol mètode per fer-ho. Per això la democràcia necessita la laïcitat: l’acceptació del principi d’increença, és dir, la possibilitat de qüestionar els prejudicis compartits. Però els prejudicis fan comunitat, per això la cultura política és hereva de la cultura religiosa i qui no comparteix els prejudicis queda reduït al paper d’estrany, de foraster (immigrant), de persona que no és de fiar.
Les religions monoteistes porten la llavor del fonamentalisme: prendre el nom de Déu en va, utilitzar-lo com a coartada per matar, creure que no hi ha límits al servei de la seva voluntat. Tots sabem el que ha costat domesticar el cristianisme. I ara ho veiem a l’islam, en què la violència i la guerra en nom de Déu encara estan a l’ordre del dia. Però no és exclusiu de les religions, com la història d’Europa del segle XX demostra, hi ha també fonamentalismes civils que sembren destrucció i mort. La voluntat de poder, la lluita a mort pel reconeixement i la necessitat de sentit són estructurals en un ésser contingent com l’humà. La cultura democràtica és un enginy per protegir-nos d’aquests riscos: l’aprenentatge de viure en infidelitat a l’ideal -“no tot és possible”- i en infidelitat a l’experiència -“tot podia haver estat d’una altra manera”-. Així, ens podem alliberar del poder del prejudici, que amb tanta facilitat es converteix en absolut. No és possible contemporitzar amb el fanatisme. Però s’ha d’afrontar com una realitat humana, no com un deliri aliè. I crear les condicions per a la seva neutralització. Començant per l’aliança amb els que el pateixen i mantenint a distància els que l’alimenten cínicament. D’aquests últims n’hi havia massa en el grup dels mandataris polítics de la manifestació de París.
2 . PUJOLISME. Es fan moltes especulacions, però la clau de les trifulgues d’aquest dies en el món sobiranista rau en una qüestió ben senzilla: els números no surten. Falten vots, encara falta convèncer molta gent perquè unes eleccions permetin fer un salt qualitatiu en el camí de la independència. Artur Mas ha perdut la pressa. Ha ideat la fórmula tots al voltant de mi, per si una mena de miraculosa bola de neu nacional pogués fer créixer les expectatives, i per compartir riscos. De moment el que ha aconseguit és la propagació de la desconfiança. Si Esquerra sempre ha tingut recel sobre les vertaderes intencions de CiU, ara la malfiança és mútua. I els convergents van a totes per acusar Esquerra de deslleialtat al procés. Arribats aquí em semblaria més noble dir la veritat i explicar una estratègia per continuar l’acumulació de capital polític que seguir fugint d’estudi, amb eleccions o sense. El mateix president està deixant pel camí part de la imatge que s’havia construït els mesos passats. Dir com han de ser les llistes d’Esquerra, guardant-se per a ell l’exclusiva de les personalitats independents, surt de tota lògica democràtica. Però per mi l’error més greu del president ha estat no mencionar el cas Pujol en el discurs de fi d’any. L’autoconfessió de Pujol va ser un terratrèmol polític i sentimental sobre tres dècades d’aquest país. ¿Com podia obviar el president un fet tan transcendental? ¿No és Pujol qui va fundar el seu partit i el va liderar fins que el va escollir a ell per succeir-lo? ¿No mereixien els catalans alguna explicació? No m’estranya que Pujol comenci a deixar-se veure en públic. El pujolisme segueix viu: ocultació, complicitat, silencis, elusió de responsabilitats.
