Publicitat
Publicitat

EN BLANC I NEGRE

Quan el fred s'apodera dels ulls que miren

Avui la natura s'imposa. Acostada al balcó, no perdo l'esperança de veure caure la neu. Obro el diari: fred, pluja, neu i gel. L'ós que hivernava es desperta de la letargia. L'home que una vegada va dir " por mis cojones " referint-se a les aigües d'un riu amenaçat, torna a rebolcar-se per les planes del diari. Compte que els cojones no se'ls hi mengi un silurus glanis de viu en viu si s'acosta gaire al riu, diuen els tortosins que el peix conqueridor té mala baba. Passo planes i resulta que l'ós no dormia sol, n'hi ha un altre que s'ha despertat amb ganes de jugar a "l'estricta vigilància" a favor de la llengua vehicular de referència. Ja sé com s'hi juga, a aquest joc, és avorridíssim. Em sorprèn que no tingui altra feina l'home-ministre d'Educació. Polítics amb prejudicis, pares ignorants i pobres fills de ridículs pares ignorants. Trista terra. Ja de bon matí no sortiria de casa, fa massa fred.

Mentre al diari els óssos que ja no hivernen es barregen amb les prediccions dels meteoròlegs, al carrer, l'home sense sostre arrossega el seu fred fins a la parada de gofres, per si el xinès que fa les creps se n'apiada. Però no té sort i l'altre el treu de la parada a cops de peu. Tots s'han girat i ningú no diu res. És la guerra contra el fred d'un home sol, vell i estripat. Ho deia Andreu Vidal: estranya guerra la d'aquell que batalla solitari, sense exèrcit ni amic, sense recer.

Avui fa fred, no només al carrer i als diaris. És un fred que es fica a dins i que és difícil treure's de sobre. Quan el fred s'apodera dels ulls que miren, ni la neu és bonica. Deia Viktor Frankl que quan ja no som capaços de canviar una situació, el desafiament és canviar-nos a nosaltres mateixos. Deu ser aquesta, doncs, la mateixa estranya guerra de sempre. La de l'Andreu Vidal, la nostra i la de l'home que caminava amb gana per una ciutat gelada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT