Publicitat
Publicitat

La frivolitat i la mosca vironera

La distància no sols fa veure les coses d'una altra manera; també afina l'oïda per als tics retòrics que passen desapercebuts al lector habituat. Tot sovint el periodisme, que és escola de dicció popular, afavoreix expressions que de sobte estan en boca (o en teclat) de tothom. Darrerament, observo un ús abusiu de l'adjectiu frívol per despatxar opinions de manera expeditiva i aparentment educada. La hipocresia és que es persegueix una finalitat molt poc dialèctica malgrat que s'evita la rudesa d'adjectius com insignificant , fútil , vacu , i d'altres encara més agressius, que els articulistes refinats abandonen a les orgies sagnants de la caverna mediàtica. Però es dóna el cas que el sentit original de frívol és precisament aquest: una fotesa, una cosa sense solta ni volta, en definitiva, un no res. I és així com els articulistes primmirats de vegades cauen en allò que en castellà en diuen ninguneo . Hi ha, doncs, un ús frívol de l'adjectiu frívol : aquell que bandeja una proposició declarant-la inconsistent a priori.

És frívol, en realitat, tot article d'opinió en les actuals condicions telegràfiques de la premsa. És impossible apuntalar una reflexió i desenvolupar-la quan el raonament s'ha de quadrar amb el nombre d'espais cada vegada més exigus de la columna. Cada cop més s'espera de l'articulista l'equivalent de la bombolla amb què parlen els personatges dels còmics o la frase lapidària d'aquests altres còmics que són els polítics quan parlen a cop de titular. A falta d'espai per sotmetre el discurs dissident a una crítica raonada, s'hi aboca sarcasme, cosa que en un país on es maten mosques amb riallades produeix un cert efecte. Així es demostra que l'objectiu no és aproximar-se a la veritat sinó afirmar-se en una opinió que, sostreta al debat, té el mateix valor que un cop de puny.

A desgrat d'una valoració negativa molt estesa, el Noucentisme fou una benedicció per a Catalunya, fins i tot, o potser sobretot, en l'extrem d'idealització orsiana. Aquells col·laboradors de la primera Mancomunitat pretenien implantar la república platònica a Barcelona. Se'n podrien fer i se n'han fet moltes burles, la més sagnant de totes la frase lapidària de Josep Pla quan diu que a Catalunya no hi ha grecs sinó catalans. Sagnant perquè talla amb doble tall. Però si en lloc de fer la ganyota del somriure perdonavides hi reflexionem mig minut, ens adonarem que la substitució de la dialèctica per l'insult ens condemna a l'existència dels bàrbars, és a dir, a la impossibilitat de la polis, és a dir, de l'estat.

Diàleg darrere diàleg, Sòcrates demostra pacientment la frivolitat dels seus interlocutors. Malgrat la seva inflor, de persones que creuen que són l'encarnació d'una virtut, no els titlla mai de frívols, sinó que els condueix per la lògica, és a dir, per la força de la paraula, al punt en què la seva vacuïtat esdevé aparent. Sòcrates no frivolitza amb la frivolitat.

La necessitat de construir la polis catalana s'obre pas amb la voluntat de passar de l'argument a la decisió. La racionalitat fa créixer la voluntat d'independència, mentre que la ceba de la dependència és fruit de les passions.

Molts catalans ja no creuen en els mites de l'espanyolitat. La reverència envers les divinitats hispanes ja no és més que un reflex condicionat, a voltes rutina i a voltes violència. Ara mateix la qüestió sobre la racionalitat de la democràcia catalana és si la polis condemnarà les seves mosques vironeres o bé els reconeixerà una capdavantera funció de desvetllament.

De Sòcrates i de l'Acadèmia, el burleta d'Aristòfanes en feia uns il·luminats, i a casa nostra nombrosos aprenents de còmic diuen el mateix del tàvec que és Solidaritat al Parlament. SI difícilment arribarà a constituir-se en un partit de masses perquè ha triat el camí de l'activisme en una societat enamorada de l'anar fent. La seva minorització és proporcional a la seva vocació de sacsejar les consciències, qüestionar les rutines i recordar sense treva el veritable objectiu d'una vida política, és a dir, d'una vida grega.

L'acarnissament mediàtic que SI pateix li ve de l'obsessió per posar en evidència la buidor dels polítics complaents.

Sòcrates no fou condemnat per no creure en els déus d'Homer i d'Hesíode. El càrrec letal que li aixecà Meleto era el de l'activisme. No sols no hi creia, en els déus, sinó que escampava la impietat i pervertia el jovent. No és aquest el pecat de SI? Que arrossega els joves i amenaça la tranquil·litat de l' statu quo ?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT