Publicitat
Publicitat

Quan érem genocides (i 5)

Terranova, segle XVI. Un bacallaner basc arriba a la costa de la gran illa nord-americana. Un grapat d'aborígens són a la platja. Els mariners els saluden alegrement en èuscar. El indis també els contesten en èuscar.

En començar aquesta sèrie d'articles vam referir les condicions necessàries perquè un genocidi culminés amb èxit; és a dir, no per causar una gran mortaldat, sinó perquè fos exterminat fins a l'últim individu d'una comunitat humana. Voldria acabar la sèrie amb un cas, Terranova, que és l'alfa i l'omega de tots els genocidis. Per una banda els elements comuns hi són presents de la manera més diàfana. De l'altra, Terranova ens explica l'evolució del genocidi fins a la seva versió moderna.

Al segle XVI Terranova estava habitada pels beothuks, uns indis a qui devem la denominació de pellroges que els europeus van dedicar a tots els aborígens nord-americans. (En realitat el nom deriva del fet que els beothuks es fregaven el cos amb una argila vermella, tant per protegir-se dels insectes com per motius ornamentals.) Al principi les relacions van ser pacífiques. Com dèiem, els vaixells bascos recalaven sovint a les costes de Terranova, i fins i tot es va crear una llengua franca, on els beothuks van incorporar un gran quantitat de paraules basques. (Perquè diguin que l'èuscar és difícil d'aprendre.) Després, però, els europeus es van instal·lar a terra ferma, primer francesos i després anglesos. I aquí comença la tragèdia dels beothuks.

Terranova reunia tots els requisits per a un genocidi perfecte. Geogràficament no ofereix escapatòria, és una illa. La distància tecnològica i cultural entre europeus i beothuks era abismal, i els indígenes no estaven preparats per resistir un conflicte. És més, seguint el manual de tota invasió, els envaïts es van dividir en dos bàndols: els llinatges de la costa, més col·laboracionistes, i els de l'interior, més hostils a la presència europea. No va servir de res. I en una mena de justícia poètica, els beothuks costaners van ser els primers a desaparèixer: els indis de Terranova eren especialment susceptibles a les malalties europees, i com és lògic els que van patir abans les conseqüències van ser els llinatges de la costa, que mantenien un contacte més directe amb els occidentals. Es calcula que el 1500 hi havia uns 5.000 indis a Terranova. A mitjans del segle XVIII només n'hi ha uns 500, amagats a l'interior boscós de la gran illa atlàntica, i a principis del XIX només en queden bandes residuals, que fugen dels fusells dels blancs i els seus microbis.

Però al mateix temps el cas beothuk marca un canvi de tendència en la mecànica dels genocidis. Perquè és a Terranova on apareix un element nou: la mala consciència de l'assassí. A principis del segle XIX les autoritats envien una expedició militar a l'interior de Terranova, sí, però no per exterminar els últims indis, sinó per salvar-los. L'última supervivent serà Shanawdithit, una jove d'excepcional bellesa que moriria el 1829 de tuberculosi. A diferència dels altres casos que hem vist, la mort de Shanawdithit gairebé serà un dol nacional. En una data tan antiga com el 1836 una publicació local ja deplorava el tracte a què s'havia sotmès els últims indis, i el 1851 Shanawdithit va ser anomenada "la princesa de Terranova". El 1999 els habitants de Terranova la van escollir com l'autòctona més notable de tota la seva història. És com si l'ésser humà no fos capaç d'assumir la immensa riquesa que significa l'alteritat, la diversitat humana i cultural, fins que la perd. I aleshores, oh tragèdia hipòcrita, plora la desaparició d'aquest germà tan distant, tan estrany, a qui no ha sabut entendre.

En qualsevol cas l'extermini dels beothuks és el primer en què Occident es qüestiona si és legítim esborrar comunitats humanes senceres. A partir d'aquell moment apareixeran veus crítiques amb la violència. Avui en dia l'òrbita de nacions civilitzades considera el genocidi una aberració, i serà condemnat com a pràctica. L'holocaust hitlerià, i d'altres, en el fons són un arcaisme periclitant, un exercici colonial descontextualitzat en el temps i l'espai. No. El poder continua odiant la diferència tant com abans, però ha après una lliçó: la sang embruta. ¿Per què hem de practicar genocidis físics, amb tota la truculència que comporta, si podem matar l'ànima sense matar el cos, és a dir, amb genocidis culturals? Quan França anihila les cultures bretona, basca, catalana i occitana del seu territori no fa res més que matar el salvatge interior. I com ho fa? Matant-lo a l'interior de cada individu.

Però aquesta, esclar, ja és una altra història. O no.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT