Qui ha fet coses sap que es poden fer

QUAN TINC LA SORT de xerrar en instituts, amb nois de batxillerat per exemple, constato que tenen grans motivacions i ganes d’entendre el món. I alhora percebo certa resignació, en part fruit del que els diem. Quan els dius que poden arreglar el món, i aniria bé que ho intentessin, els que s’atreveixen a parlar al final -per tant, els motivats- t’ho discuteixen. No els falta raó, però m’inquieta la seguretat amb què argumenten que és impossible, que només una minoria ho vol.

Estic convençudíssim que el món el canvien, per bé i per mal, persones. A vegades una de sola ho espatlla del tot, o fa una revolució. I això ho sap tothom que ha fet coses. El pare que des de l’AMPA ha fet posar un semàfor perquè un dia se li va posar entre cella i cella. Aquells joves que va muntar l’emissora municipal del poble. Els que han aturat desnonaments a cop de megàfon. La dona que impulsa una associació per una malaltia que ha patit de prop, i aconsegueix que la recerca avanci.

Circula un tòpic, un relat, que pinta els optimistes com a ingenus que no saben res de la vida i ja se la fotran, pobrets, i dibuixa els descreguts com a veterans que saben de què parlen. És fals. Els grans optimistes que tinc la sort de conèixer són del tot realistes, han fet coses amb les mans i per això saben que és difícil, però que és possible. I els emprenyadors que ens envolten disposats a desanimar els altres, a dir que no es pot, a criticar a qui es belluga, a tocar la moral als que intenten arreglar les coses i s’hi impliquen, són així d’amargats perquè no han fet res. I com que no han fet res creuen que no es pot fer res, i procuren ni fer ni deixar fer. Perquè cada cop que un optimista dels que ho són basant-se en fets reals se’n surt, ells tornen a fer el ridícul.