IAQUÍ

Qui ha fet coses sap que es poden fer

QUAN TINC LA SORT de xerrar en instituts, amb nois de batxillerat per exemple, constato que tenen grans motivacions i ganes d’entendre el món. I alhora percebo certa resignació, en part fruit del que els diem. Quan els dius que poden arreglar el món, i aniria bé que ho intentessin, els que s’atreveixen a parlar al final -per tant, els motivats- t’ho discuteixen. No els falta raó, però m’inquieta la seguretat amb què argumenten que és impossible, que només una minoria ho vol.

Els grans optimistes són del tot realistes, han fet coses amb les mans i per això saben que és difícil però possible

Estic convençudíssim que el món el canvien, per bé i per mal, persones. A vegades una de sola ho espatlla del tot, o fa una revolució. I això ho sap tothom que ha fet coses. El pare que des de l’AMPA ha fet posar un semàfor perquè un dia se li va posar entre cella i cella. Aquells joves que va muntar l’emissora municipal del poble. Els que han aturat desnonaments a cop de megàfon. La dona que impulsa una associació per una malaltia que ha patit de prop, i aconsegueix que la recerca avanci.

Circula un tòpic, un relat, que pinta els optimistes com a ingenus que no saben res de la vida i ja se la fotran, pobrets, i dibuixa els descreguts com a veterans que saben de què parlen. És fals. Els grans optimistes que tinc la sort de conèixer són del tot realistes, han fet coses amb les mans i per això saben que és difícil, però que és possible. I els emprenyadors que ens envolten disposats a desanimar els altres, a dir que no es pot, a criticar a qui es belluga, a tocar la moral als que intenten arreglar les coses i s’hi impliquen, són així d’amargats perquè no han fet res. I com que no han fet res creuen que no es pot fer res, i procuren ni fer ni deixar fer. Perquè cada cop que un optimista dels que ho són basant-se en fets reals se’n surt, ells tornen a fer el ridícul.