Vents d’autoritarisme
1. L’HOME DEL SUBSÒL. L’extrema dreta ha perdut per trenta-un mil vots la presidència d’Àustria. A França i a Holanda ja és la primera força. I els partits polítics tradicionals es mouen entre la insolència tecnocràtica i les picades d’ullet a l’agenda de la xenofòbia i de les restriccions de llibertats, mentre no paren de perdre vots i legitimitat. Què esperen a reaccionar?
Jean-Claude Juncker, l’inefable president de la Comissió Europea, deia recentment que des del punt de vista de les xifres l’acord de la Unió Europea amb Turquia pel control dels refugiats és un èxit inqüestionable: l’arribada d’immigrants a Grècia ha caigut entre un 80 i un 90 per cent. ¿I des del punt de vista de les persones que fugen de la guerra? ¿Ha millorat la seva situació? La pregunta no és a l’agenda de Juncker. Les xifres ho tapen tot: no tenen rostre. És l’actual estil de govern que crispa la ciutadania, i els governants no mostren cap capacitat de rectificació; simplement es parapeten en el discurs de la por, encara que qui ho capitalitzi sigui l’extrema dreta.
La historiadora francesa Dominique Bertinotti, que va ser ministra de la Família entre el 2012 i el 2014, interrogada per Le Monde sobre el fracàs del president Hollande, diu: “El que estem pagant són quinze anys d’absència de reflexió ideològica. Portem un enorme retard respecte a la societat”. Aquest judici val per a tota la socialdemocràcia europea, que fa temps que ha perdut peu. I si els partits no es posen a pensar, a intentar entendre el que passa, correm el risc d’entrar en un temps de ceguesa intel·lectual semblant al que va preludiar els desastres de la primera meitat del segle XX. Llavors ningú va interpretar cap senyal, ningú ho va veure a venir, malgrat que, com deia Fritz Stein, en alguns llocs “s’anhelava el feixisme abans que s’inventés”. Quan la gent perd la confiança, quan es té por del futur, tot pot passar. Potser perquè uns i altres reaccionin caldrà recordar el que Chris Hedges diu a La mort de la classe liberal : “El capitalisme sense traves és una força revolucionària que, en consumir cada cop més vides humanes, acaba per consumir-se a ell mateix”.
La vella classe liberal, hereva d’Adam Smith i John Stuart Mill, s’ha anat convertint, ens adverteix Hedges, “en l’home del subsòl” de Dostoievski, capaç de portar a la ruïna, amb la seva hipocresia, la societat democràtica. “En negar-se a qüestionar -escriu Hedges- les promeses utòpiques del capitalisme sense traves i de la globalització [el capitalisme nihilista, dels anys abans de la crisi, afegiria jo] i condemnant qui les qüestionava”, la classe liberal “va trencar amb les arrels del pensament innovador i atrevit i s’ha traït a ella mateixa”. I ara, tal com ho plantejava Wolfgang Streek en una entrevista a El País, la pregunta és: ¿el maridatge entre la promesa de progrés social i l’acumulació de capital en mans privades, capaç de créixer sense límit, quant pot durar? Qui sigui capaç de contestar aquesta pregunta podria establir el calendari de la construcció de l’autoritarisme postdemocràtic, que és allà on porten eslògans com el del PP: “Nosaltres o els extremismes”. A falta d’idees i projectes: la por, que és la primera pedra de l’edifici autoritari.
2. DE LLUNY. A vegades, vistes des de lluny, sense la contaminació ambiental, les coses són més fàcils d’explicar que des de prop. David Rowe és un professor de la Western Sydney University i autor de diversos llibres sobre esport, cultura i mèdia. Dissabte parlava al Financial Times de les estelades i la final de Copa. I ho sintetitzava en dos punts. Sobre la politització de l’esport: “El mantra de les autoritats polítiques sempre ha estat: esport i política no s’han de barrejar. Però el fet és que no només estan barrejats sinó que estan casats i amb fills”. Sobre les banderes: “Per a nacions sense estat com Palestina i Catalunya la capacitat d’expressar el seu nacionalisme als estadis dóna a les seves banderes una gran importància simbòlica. Estan dient: «Som una nació com les altres nacions»”. Tan complicat que es vol fer i tan senzill d’entendre que és si es deixen de banda els prejudicis.
