Publicitat
Publicitat

La legió tebana

El problema de la cacera reial a Botwana és que no és una anècdota. És la metàfora perfecta de la situació espanyola actual. I ho dic sense cap mena d'animadversió envers la figura del rei Joan Carles. Prestonià com sóc, considero que la virtut més important del rei constitucional va ser administrar amb gran habilitat el pas d'un estat feixista cap a una democràcia moderna, en el si d'una societat assedegada de llibertat però emprimada de totalitarismes de tota mena. Ell i el seu entorn tingueren l'encert de comprendre les capacitats reals i la complexitat de l'Espanya post-Franco, i per damunt de tot, de llegir correctament el signe dels temps i la dimensió real d'Espanya en aquell moment històric.

Espanya va perdre els papers quan oblidà precisament el gruix sobre el qual se sustentava i el repte històric al qual s'enfrontava. Penso que va ser la borratxera de l'èxit de la Transició la que ens ha dut a la ressaca actual. Els vuit anys d'aznarisme, de protomística felipsegoniana, de grandeur mesetaria , d'azañisme orteguiano neofalangista, seguits dels anys de la nimietat zapateril, de populisme montoneroleonés, d'antiamericanisme resultón , de gesticularisme esprimatxat i infeliç, han dut Espanya al 1808, tal com s'està encarregant de demostrar-nos la senyora Cristina Fernández. Per tot plegat l'anècdota reial s'ha convertit en categoria: allò que significà el to greu de la Transició, feta per homes i dones de tots els colors i condicions, però en general d'un cert gruix, ha desaparegut del tot.

No, no sóc víctima del tòpic: el passat no va ser millor perquè sí. En aquell temps la major part de nosaltres, de vosaltres, o érem uns nens o no havíeu nascut. El cert és, però, que la qualitat intel·lectual i humana de les persones que dirigien la nau de l'Estat en què ens toca viure era més alta, més gran. Potser s'havia fet a cop de xocs contra la realitat, potser a força d'anar sempre atents al retrovisor d'una història que si es descuidaven se'ls menjava. Fos pel que fos, Espanya estava en condicions d'entomar els reptes del moment, cosa que avui sembla impossible.

La borratxera de la Transició té a veure amb la frase feta que diu que l'èxit sempre ens enxampa amb cara d'imbècils. Recordo que als soterranis del Prado hi ha el magnífic quadre del Greco El martiri de Sant Maurici i la legió tebana . El quadre té una història curiosa lligada al gran fracàs que va ser el regnat de Felip II. El Greco va rebre l'encàrrec del rei de pintar un quadre sobre el sacrifici dels 6.666 soldats cristians de la legió tebana i dels seus generals, entre ells Maurici, ordenat per l'emperador Maximil·lià en negar-se els soldats i els mateixos generals a perseguir els cristians gals. El quadre, una veritable revolució en el seu temps pel tractament del color i de la composició de la història, mostra en plena Contrareforma la cara que hauria pogut tenir l'Espanya que Felip II havia heretat de l'emperador Carles: el diàleg enraonat i reflexiu entre els generals sobre el repte al qual s'enfrontaven deixava en segon pla l'esbudellament de la legió, i això no agradà a un rei que havia oblidat el sentit de la història. El Greco caigué en desgràcia. El pintor s'equivocà perquè sobreestimà la capacitat del rei i dels seus assessors de comprendre que allò que manava el temps era precisament enfrontar-se a la Reforma amb les eines que la mateixa Reforma aportava. El rei preferí un altre pintor més a to amb les expectatives intel·lectuals que el movien a ell i a la seva cort, un pintor que posà en primer pla els caps degollats dels soldats -una metàfora perfecta del lloc on Felip II dugué finalment l'Espanya del seu temps i la de moltes generacions successives.

El fracàs espanyol d'aquest començament de segle té a veure amb la incapacitat de gestionar el capital generat per la Transició, amb no haver entès que l'èxit espanyol responia a un concepte bàsic: l'èxit per la via de l'esforç, de la reflexió, del treball, del consens, del sentit de la història. No haver anticipat la crisi és un error imperdonable. Encara ho és més haver ajudat a fer-la créixer. I per damunt de tot plegat, haver llençat el retrovisor de la història creient-nos Felip II davant del quadre del Greco. La faramalla en què vivim des de fa temps, i que també afecta amb gravetat Catalunya, ens duu a Botswana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT