La llengua com a arma: Amat-Piniella
"Si l'estupidització general progressiva del país segueix 25 anys més, les generacions futures ja no tindran ni tan solament món interior. Aprofitem-nos-en, doncs, nosaltres mentre encara puguem disfrutar d'aquest tan petit privilegi". Resulta sorprenent fins a quin punt poden tenir actualitat uns mots escrits per Joaquim Amat-Piniella el 1966.
La trajectòria vital i literària de Joaquim Amat-Piniella està estigmatitzada pels fets que li van tocar viure: el compromís per la Segona República, la lluita militar i l'exili més traumàtic de la diàspora republicana (els camps de concentració nazis). Un veritable resilient. Amat-Piniella és un escriptor rellevant i alhora singular en la literatura catalana de postguerra i un dels referents ètics dels valors republicans pels quals tanta gent va lluitar. Uns referents que cal recuperar definitivament perquè o no s'ha fet o s'ha fet tard i malament.
Amat focalitza la seva literatura en les conseqüències que sobre els individus tindran la derrota i el sofriment. Una trajectòria literària sòlida i coherent, centrada en el món dels vençuts, que queda eclipsada per K.L. Reich : una novel·la extraordinària que fa anys que reivindico al costat dels Levi, Semprún, Kertész i Wiesel. Una novel·la que reflexiona sobre els límits de la condició humana, amb referents com Pi i Margall i De La Rochefoucauld, i en la línia de l'existencialisme humanista, simultàniament a Albert Camus: "L'home és posat al món en completa solitud. La seva lluita interior consistirà a buscar, no la companyia, sinó perdre el sentiment de solitud que el fa sentir malaurat".
Durant la dècada dels cinquanta es produeix la seva explosió com a narrador, amb Retaule en gris , Roda de solitaris , La pau a casa i El casino dels senyors (un cas a part). Obres introbables fins fa poc. Amat és un home sense sort: pateix la guerra, l'exili, els camps nazis, no pot viure a la seva Manresa, és víctima de la censura implacable, perd les dues dones de la seva vida, mor abans que Franco i quan es commemora el centenari del seu naixement el país pateix la pitjor de les crisis.
Les obres mostren la migradesa de la vida de postguerra, les expectatives escapçades d'unes generacions que havien posat les seves il·lusions i els seus esforços, fins i tot les vides, al servei dels valors democràtics. Els protagonistes són "escleròtics", immergits en el líquid tòxic asfixiant del nacionalcatolicisme. Un univers que és denúncia de la destrucció humana i cultural que es proposa el règim feixista, omnipresent en cada novel·la, cada relat, cada paraula. La seva és una paraula lligada a la quotidianitat, als diàlegs breus, punyents. I una paraula que és arma també de reivindicació d'un poble, una cultura, a través de la llengua. El model de llengua intenta reflectir la riquesa dels seus personatges anònims: "Ha de ser el reflex i així mateix la depuració del llenguatge vivent, que no pot tancar les portes a locucions, expressions, modismes o mots que passen a l'ús constant de les multituds que el parlen. Altrament, ens exposaríem a fer una llengua artificial, esotèrica, impenetrable, només utilitzada per escriptors minoritaris i desvinculada de la que la gent empra cada dia".
Amat té clar que la llengua és una eina potent per donar veu als que pateixen, els explotats, els represaliats: botiguers, oficinistes, obrers, prostitutes o escriptors fracassats. Els salva de l'oblit a què els sotmet un règim en què: "L'egoisme, l'ambició, la crueltat i tots els altres defectes que ens són consubstancials continuen i continuaran presidint la marxa del món. És una conclusió ben poc optimista, però indubtablement l'única que ens pot salvar dels desenganys i de la desil·lusió" (1966).
La seva obra posa al descobert aquesta precarietat moral, aquest enfonsament ètic, perquè, només així, mostrant-lo descarnadament, es pot actuar. Amat defensa que cal fer-ho, però tocant de peus a terra: "Cal treballar amb els materials que tenim, en la mesura del possible, sempre d'acord amb els factors que determinen el moment històric. Així el nostre pas serà lent, però segur".
El 1963, just quan la seva trajectòria toca a la fi, podrà editar finalment K.L. Reich , en versió castellana i catalana. De seguida publicarà la sartriana La ribera deserta (1966) i La clau de volta (inèdita; Fonoll, 2013). Final de trajecte. Ho deixa tot, desencisat i trist.
El 2001 s'edita la versió íntegra de K.L. Reich (1945-46; Ed. 62) apareguda amb el seu llegat, i obté un enorme ressò mediàtic i la possibilitat de situar la novel·la a l'avançada de la literatura europea dels camps. La descobreix un nou públic, noves generacions hi tenen accés i finalment s'escull -amb l'esforç de Jordi Castellanos- lectura obligatòria al batxillerat, com passa a la resta d'Europa amb els seus autors-supervivents. I Amat apareix de sobte a tots els llibres de text de l'ESO.
Al cap de tres anys, la novel·la cau de la llista sense cap explicació. Reivindicar-lo com a escriptor és una feina que ja s'ha aconseguit, fer-ho com a referent dels valors democràtics és un deure. Ens cal. Els nostres fills l'han de llegir, per l'interès i com a prevenció.
