26/3: L’any 73 no estava ben vist que t’agradés el futbol

Quan Cruyff va arribar al Barça, el futbol era molt popular. Però per a alguns era l’opi del poble. Havíem de dissimular el barcelonisme, tot i que gent com Manolo Vázquez Montalbán ens ajudaven a legitimar-lo, perquè ja havien entès la seva força entre la gent. Altres parlaven en nom del poble, però el poble no els acabava d’agradar. Fins que es van adonar que el futbol, que podia ser un dic per aturar, podia ser també un canal per expressar. I el Barça de Cruyff va esdevenir un canal. Cada generació té dret a triar i a construir els seus mites. Tria per intuïció, i es fa el mite a mida. Cruyff venia del nord, duia els cabells llargs i era un paio lliure. Acostumat a ser lliure amb naturalitat. Ho va entendre molt bé La Trinca. Va dedicar una cançó a la Lliga de Cruyff, irònica, però lúcida. L’any que ve no farem riure... Cruyff venjava una vella humiliació, generava una cultura de la victòria. En la cançó de La Trinca aquest no farem riure rimava amb visca Catalunya lliure. La censura ho va fer canviar: deien Visca Catalunya, riure, visca el Barça i en Montal. Però la paraula clau era lliure, la prohibida. Volíem ser com Cruyff. Com aquell noi de les grenyes, un personatge estrany, però lliure.