Publicitat
Publicitat

Fan por perquè estan espantats

Ah, amics! Si ja n'havíem sentit a dir de disbarats a propòsit de la independència de Catalunya, ara caldrà armar-nos de paciència, obrir el paraigua i deixar que plogui. Però també caldrà tenir respostes molt més intel·ligents que les utilitzades fins ara. L'adversari, espantat, agafat a contrapeu per culpa dels intermediaris dels quals es refiava -dels que utilitzen el Puente Aéreo- ha optat per fer por burxant els sectors més fràgils i els més càndids de la societat catalana. I entenc per sectors fràgils la gran xarxa de petites i mitjanes empreses i d'autònoms, d'altra banda els més castigats per l'alt preu de pertànyer a Espanya. Els sectors més càndids són els que tenen com a font habitual de relació amb el món els espais informatius espanyols que passen de la sang i el fetge a l'escàndol fàcil, sempre dirigits a fomentar l'antipolítica, que és el clima més còmode per al governant. Practiquen allò que recomanava Franco: "Jove, faci com jo i no es dediqui a la política!"

TANMATEIX, NO SÓN PAS els espantalls que s'agiten des de fora de Catalunya -tot mals averanys i cap argument a favor de quedar-nos-hi- els que més em preocupen. De tan graponers com són, poden ajudar-nos a fer la feina més difícil de totes: arribar als espais més impermeables on la nostra ambició de país no és ni coneguda. Gràcies als escarafalls de ministres, presidents autonòmics, tertulians intereconòmics i a alguna pitrera amb galons, ben amplificats pels tradicionals canals espanyolitzadors, ara es parla d'independència fins i tot al basar xinès o la perruqueria de barri més menuda, on mai abans el catalanisme no havia entrat. I si hi corre el rumor que enviaran els tancs o que ens deixaran sense llum, l'amenaça pot ser el primer pas per portar-los a buscar informació fora de la zona d'ombra on no hem estat capaços d'arribar.

NO: EL MÉS PERILLÓS són els arguments utilitzats aquí mateix. I per començar, n'hi ha dos als quals convé respondre. El primer és un raonament diguem-ne de perdigonada, que fa més soroll que mal. Em refereixo a la idea sostinguda per Joan Herrera que la independència hauria de tenir un suport del vuitanta per cent per evitar que el país és dividís pel mig. Deixo sense qualificar que, a hores d'ara, encara digui que veu possible una solució federal, i fins i tot deixo passar el tic conservador de qui fa por en lloc de convidar al coratge. Però Herrera ens hauria de dir, en el cas que la societat catalana estigués efectivament dividida a parts iguals en dues lleialtats nacionals incompatibles, per què aquesta fractura seria un problema amb la independència i no ho és en l'actual situació de dependència. Que en ple segle XXI es culpi una Catalunya independent d'una hipotètica fractura que, en cas de ser certa -i no ho és-, en trenta anys l'autonomisme tampoc no hauria sabut soldar, ratlla la indecència.

PEL QUE FA A L'ALTRE argument, exhibit per Alícia Sánchez-Camacho, té forma de traca amb pólvora mullada. És el del recurs a la "majoria silenciosa". Des de finals del franquisme que no n'havia tornat a sentir parlar, i probablement la gent jove no en deu conèixer ni els antecedents. I és que quan Franco volia menystenir les crítiques d'intel·lectuals qualificats o de grups socials significats, a part de vincular-los a conspiracions judeomasòniques -ofereixo la idea a la lideressa del PP a Catalunya-, el dictador solia emparar-se en el suport de la majoria silenciosa. Una majoria muda, sí, silenciada per la por i la ignorància. De fet, el mateix que es proposen aconseguir els que ara ens amenacen amb un futur de fractures, fronteres tancades físiques i mentals, i amb suposats empobriments fora del càlid acaronament que sempre ens ha dispensat la madre patria .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT