Publicitat
Publicitat

El risc de no arriscar-nos

La mateixa crisi que alenteix -si no fa recular- el tempo de la nostra vida diària, en canvi accelera el ritme de la política fins a fer-la trepidant. Si nosaltres vivim l'enorme dificultat de prendre decisions davant de la incertesa que acompanya qualsevol previsió de futur, en l'acció dels governs una setmana o deu dies poden fer canviar de manera radical les seves aliances, discursos i estratègies. Allò que a nosaltres ens paralitza, als governs els dispara, encara que ni ells sàpiguen ben bé cap on. I per aquesta raó, si mai no ha estat fàcil connectar vida ciutadana i vida política, ara la tensió arriba al límit, tant per exacerbar-ne la desconfiança mútua com per exigir-se mútuament la màxima responsabilitat i encendre una passió participativa.

ÉS EN AQUEST CONTEXT paradoxal que, mentre que, per una banda, es denuncia que els marges de l'acció política s'han reduït a ben poca cosa, per l'altra, mai no n'havíem esperat tant. Efectivament, ara s'ha fet transparent per a tothom que les garanties de l'autogovern dels catalans eren ben febles. En èpoques de bonança aquesta feblesa s'havia pogut dissimular, però és en la dificultat que es posen a prova de veritat les pròpies forces. I és ben clar que el govern de l'Estat se'ns passeja sense cap problema, incomplint la llei i envaint competències a cor què vols, cor què desitges. Alhora, mai com ara no havíem esperat de la política que fos capaç de portar-nos a fer el gran pas cap a una emancipació nacional definitiva. Cada dia, en alguna població d'aquest país que no s'arronsa davant les dificultats se celebren actes públics convocats per alguna de les moltes organitzacions independentistes que s'han anat creant. I s'hi reuneixen centenars i centenars de ciutadans, convençuts que ja ha arribat l'hora de dir prou a la ració diària d'humiliació que se'ns fa empassar.

NO ES TRACTA D'UNA EUFÒRIA irreflexiva. La ciutadania més polititzada és ben conscient de les dificultats que comportarà qualsevol procés de ruptura amb l'estat espanyol, per molt que sigui civilitzada en la forma i democràtica en el fons. Però ha arribat un punt en el qual el risc de la ruptura ja no és superior al risc de mantenir la situació d'indefensió política, econòmica, cultural i lingüística actual. El que és sorprenent és que l'Estat no se n'adoni, i segueixi pensant que el fet d'afeblir-nos ens disciplinarà. Tot al contrari, com més se'ns despulla dels nostres atributs nacionals -i no parlo de banderes, sinó de la capacitat de construir una societat pròspera, justa i lliure-, menys tenim a perdre en una revolta en tota regla que planti cara a l'arrogància amb què som tractats. Els catalans no estem disposats a haver de pagar la crisi dues vegades, com pretenen, ni tolerarem que el nostre govern s'ajupi davant l'abús.

CERTAMENT, ÉS MOLT IMPORTANT que a l'hora de fer el pas ens assegurem que no tingui marxa enrere. No hi poden haver precipitacions ni vacil·lacions. No es pot fer el ridícul, d'acord. Però no és menys veritat que, tal com anem, el ridícul ja ens el fan fer. El rigor i la rapidesa amb què ha actuat fins ara el nostre govern, la paraula clara i valenta despullada de tot populisme, la decisió difícil presa amb mà ferma, es podrien girar en contra seva si no respongués amb el mateix rigor, rapidesa, claredat, valentia i fermesa contra la humiliació.

EN EL PLA DE LA VOLUNTAT política popular, de la majoria social que faria costat al nostre Parlament en el cas d'haver de fer un acte de sobirania heroic per plantar cara a l'abús, crec que ja som al punt de maduresa necessària. Queda per saber quin serà el paper dels grans poders fàctics del país, de les grans institucions econòmiques, acadèmiques o mediàtiques -per dir-ne algunes-, i si es posarien al costat del país al qual diuen servir. Potser comença a ser hora de preguntar-los obertament a quina banda del pont aeri els trobarem... El temps de les ambigüitats s'acaba.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT