El ‘trumpisme’
LA CAMPANYA. Passi el que passi demà als Estats Units, Donald Trump ja ha tingut la seva victòria. En aquests setze mesos, des que va anunciar que aspirava a ser el candidat republicà a la Casa Blanca, Trump ha alterat l’escenari polític i social nord-americà. La seva retòrica ha fracturat el país; ha incitat a la violència i a la destrucció dels opositors, fins a reviure la irrupció del Ku Kux Klan en una campanya electoral; ha demanat vigilància en els col·legis electorals de ciutats i barris de majoria afroamericana denunciant que hi ha una conspiració en marxa per falsejar vots i negar-li la victòria (un 73% de republicans creuen en aquesta possibilitat). En definitiva, ha debilitat la democràcia escampant la sospita permanent sobre Hillary Clinton, la primera dona amb possibilitats d’aconseguir la presidència dels Estats Units, a qui va amenaçar de tancar a la presó si ell arriba a la Casa Blanca i de qui qüestiona la legitimitat per presentar-se.
Sense garanties d’una transició pacífica del poder, l’FBI i el seu director, James Comey, exercint d’aprenent de John Edgar Hoover, han distorsionat el final d’una cursa oberta amb l’anunci d’una nova investigació sobre uns mails que encara no sap si són nous, ni quina informació contenen, ni si són realment rellevants.
EL GREUGE. Donald Trump no ofereix polítiques. S’ofereix ell mateix. Ell és el salvador. L’home que canalitzarà la ràbia de tants nord-americans. El triomfador que tornarà a fer gran Amèrica, encara que no se sàpiga com. Roger Cohen, columnista de The New York Times, resumia el trumpisme com “una alteració política en ple auge entre els perdedors de turbocapitalisme”. El seu missatge: “Ja no escoltarem les elits egoistes”.
Trump és una gran distorsió però no una excepcionalitat. Hi ha un sentiment de greuge que és real. Un esgotament que pesa sobre uns Estats Units que han lluitat dues guerres sense cap victòria i que no veuen cap més horitzó que la precarietat que els ha castigat els últims anys. Hi ha uns Estats Units que van viure la primera victòria de Barack Obama com una humiliació. Trump hi va contribuir activament, escampant durant anys la idea que el president havia nascut fora dels Estats Units i era musulmà.
El magnat immobiliari no va necessitar aconseguir el control del Partit Republicà. Van ser els elements més conservadors, provocadors i antipolítica del Grand Old Party els que es van lliurar a la irracionalitat d’un nou fonamentalisme. Trump representa els excessos que els republicans han comès els últims anys: el bloqueig polític, la lluita constant per desacreditar la presidència i el govern federal, la demonització de l’adversari i la rendició ideològica al Tea Party.
L’ENDEMÀ. El trumpisme també té alguna cosa de moviment global. La mateixa premsa nord-america relaciona l’ascens del multimilionari novaiorquès amb líders autoritaris com l’hongarès Viktor Orbán, amb el vot contra les elits que va fer guanyar el Brexit al Regne Unit o amb discursos antiimmigració com els de la Lliga Nord italiana o el Partit dels Finesos, que forma part de la coalició de govern a Hèlsinki. Trump acaba la campanya convertit en el protagonista d’un reality global.
Les causes -econòmiques, socials, demogràfiques, identitàries- que l’han alimentat seguiran ben presents l’endemà de les eleccions. Potser Hillary Clinton aconseguirà vèncer Donald Trump, però serà més complicat superar el trumpisme.
