10/5: Hi ha catòlics amb enveja de l’islam
La modernitat occidental va aconseguir, amb penes i treballs, separar religió de política i de ciència. A l’Occident cristià, els governants van anar deixant-ho de ser per la gràcia de Déu i els dogmes religiosos ja no són el tap per al coneixement científic. El món cristià ho ha viscut en alguns casos amb alegria i en altres amb resignació. En el món islàmic aquesta separació encara no s’ha completat i l’islamisme vol mantenir la unitat entre religió, política i ciència, amb la religió al centre. Vist des d’Occident, ara que el món cristià i el món musulmà estan més en contacte que mai, la proposta és que també en l’islam es consolidi la separació entre les tres coses. Però hi ha sectors cristians, els de la resignació, que més aviat veuen ara amb enveja l’islam i a qui agradaria que fos Occident qui retornés a la unificació de religió, política i ciència. És a dir, a la situació anterior a la modernitat, tot i que de vegades el que és molt antic es disfressa de postmodern: la modernitat com un parèntesi que ara toca tancar. (No sé per què, m’imagino que l’any Llull serà un terreny de joc d’aquest debat: si Llull és valuós llegit amb ulls moderns o si el fem servir per tancar el parèntesi de la modernitat.)
