Després del gran rugit del lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, una càmera ens transporta fins a la finca de Trump a Mar-a-Lago. Sona Gimme shelter, dels Rolling Stones, i apareix la protagonista. Només li veiem els peus, amb unes elegantíssimes sabates de pell de serp i taló d’agulla. Dins del cotxe la descobrim a ella, amb la mirada perduda a l'infinit.
Melania Trump vol ser observada com un objecte de perfecció suprema. El documental, en què la protagonista firma com a productora executiva, ens mostra els vint dies abans de la presa de possessió del càrrec del seu marit. "La transició de ciutadana privada a primera dama", diu, i els seus “high personal standards”. La factura visual és impecable. L’arrencada sembla una pel·lícula de ficció, un relat aspiracional basat en l’aparença. És un exercici estètic de propaganda i una neteja d'imatge del matrimoni. En les esporàdiques aparicions del president Trump, se'l mostra com un home atent, amb sentit de l’humor i treballador.
La veu en off de Melania és invasiva i innecessària. Llegeix un guió amb una retòrica carrinclona, buida i reiterativa, que pretén segrestar la imatge. Melania assisteix al funeral d’estat de Jimmy Carter i converteix la cerimònia en un homenatge a la seva difunta mare. La posterior visita a la catedral de Sant Patrici és obscena, com si el poder li fos atorgat per voluntat divina. L'edició fon la imatge de l’edifici religiós amb la imatge de la Torre Trump, en una translació inquietant de la dimensió sagrada. D'un déu a un altre déu.
Al llarg del documental sonaran grans èxits de Michael Jackson, Tears for Fears, The Crystals, James Brown... i un repertori tòpic de peces clàssiques per afegir-hi distinció i màgia. Melania s’exhibeix com a esposa, mare, dona de negocis, filantropa i primera dama. Però sobretot la veiem atendre amb exigència aspectes ornamentals: l’elecció del seu vestuari, les vaixelles, la cristalleria, les moquetes, menús amb ous passats per aigua daurats i la decoració dels actes vinculats a la presidència. Aquesta és la part més llaminera. El documental té accés a les interioritats i els engranatges més superflus de la logística presidencial: passadissos, reunions i assajos de discursos. Fins i tot fotografies incòmodes amb el personal de servei, uns equips integrats, essencialment, per treballadors llatinoamericans.
Melania és un documental d'exhibició de poder sense subtileses ni segones lectures. És pla. No vol deixar espai a la reflexió ni a la interpretació perquè imposa una mirada. En tot cas, només hi cap el cinisme.
Amb una lírica patriòtica, la protagonista ens parla d'igualtat, de drets, d'unitat i de sentit del deure, i fa referència a ella mateixa com a migrant. Tota l'exhibició de la seva tasca humanitària és una fantasia, perquè només són paraules, mai fets. El documental tanca amb un llistat de proeses polítiques aconseguides per la primera dama que no hem constatat a la pantalla. I s’acomiada pujant al cotxe blindat recordant que continuarà treballant "with purpose and style", amb intenció i estil, com si fos el final d’un episodi de Sex and the City.
