26/11: De moment, doblatge

CADA VEGADA que es demana més doblatge de pel·lícules en català, diem tots plegats que el que caldria fer és subtitular. I és veritat. L’objectiu universal és que el cinema no es dobli sinó que se subtituli. Per respecte a les pel·lícules, i per millorar el coneixement de llengües. Però al costat d’aquest objectiu universal, la normalització del seu ús demana que el català no tingui un paper tan secundari en el cinema. I això ara com ara vol dir doblar, perquè el públic està educat -mal educat, si es vol- en el doblatge. Entre un doblatge en castellà i uns subtítols en català, guanya el doblatge. I perd el català. A Mèxic, fa anys, es van plantejar prohibir el doblatge de les pel·lícules americanes a l’espanyol com a mesura proteccionista per a la indústria local: la gent preferiria veure’n una de mexicana que una d’americana subtitulada. Certament, darrere de la reivindicació de la subtitulació hi ha una estratègia -molt catalana- de voler ser els primers de la classe. Però de vegades aquesta (bona) estratègia entra en contradicció amb una altra: la d’aprovar l’examen. Ara el català al cinema no aprova l’examen. Primer aprovem-lo, fent com els altres alumnes del voltant. I després ja intentarem ser els primers de la classe.