Publicitat
Publicitat

El Brexit, l’anglès i nosaltres

Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

La victòria dels partidaris d’abandonar la Unió Europea ha obert la porta a un debat sobre les conseqüències lingüístiques del Brexit: si se’n van, quin ha de ser el paper de l’anglès a la UE? Bona part de les veus que s’han alçat exigint que s’arraconi la llengua de Shakespeare, com les dels polítics francesos Jean-Luc Mélenchon i l’alcalde de Besiers, Robert Ménard, no són més que estirabots xovinistes. Ara bé, ¿segur que només es tracta d’això? The Wall Street Journal afirmava el 27 de juny que els líders europeus començaven a usar més l’alemany i el francès. Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

D’entrada, des d’un punt de vista quantitatiu, l’adéu del Regne Unit implica que el pes dels anglòfons nadius a la Unió passarà a ser marginal. Si projectem les dades de l’Eurobaròmetre del 2012 a una Europa sense el Regne Unit, els anglòfons nadius passaran de ser el 13% dels residents a la UE a ser-ne l’1,8%. Això sí, sumant parlants nadius i no nadius, l’anglès continuarà essent la llengua més sabuda: l’any 2012 un 38% dels europeus deia tenir-lo com a segona llengua, mentre que les xifres per al francès i l’alemany eren respectivament el 12% i l’11%. Aquell mateix any dos terços dels europeus creien que l’anglès era una de les dues llengües que els eren més útils (17% alemany, 16% francès). L’anglès és la llengua més sabuda a la majoria de països de la Unió, i el seu avantatge respecte de les altres llengües tendeix a ser superior entre les capes de població més educada i entre els joves. De fet, el seu ús s’ha anat estenent en el si de les institucions europees i avui l’anglès és la llengua original de la gran majoria de la seva documentació escrita, la més usada en les relacions bilaterals i multilaterals, i fins i tot l’única llengua oficial d’algunes de les seves institucions, com el Banc Central Europeu.

Si es materialitza, el Brexit podria ser el moment de reforçar les grans llengües europees, per exemple en l’educació

En aquest context, ¿és realista que la marxa del Regne Unit comporti un canvi substancial? L’exeurocomissària Danuta Hübner ha advertit que si el Regne Unit se’n va podria haver-hi algun problema legal per preservar l’estatus de la seva llengua, perquè van ser precisament ells els qui van sol·licitar que fos oficial. Si això fos així, però, és previsible que les institucions europees fessin gala de la seva proverbial cintura política, ni que sigui perquè com a mínim Irlanda s’afanyaria a sol·licitar-ne l’oficialitat, atès que l’anglès és la llengua habitual de més del 95% de la seva població. En realitat, el Brexit podria fins i tot afavorir l’anglès, que podria ser presentat com a llengua presumptament pragmàtica i neutral, igual com s’ha fet en tants països postcolonials.

Tanmateix, tot plegat no hauria de fer perdre de vista altres factors que van en sentit contrari i que aconsellen cautela en la qüestió. Tant a París com a Berlín s’és ben conscient que aquesta vegada sí que podrien mirar de redreçar una situació que perceben com a injusta. No caldria eradicar l’anglès, n’hi hauria prou “posant-lo a ratlla”.Hi ha maneres de fer-ho. D’entrada, seria fàcil instar la UE a complir els seus reglaments. Ara mateix, moltes normatives europees apareixen primer en anglès i sovint les altres versions no arriben. Podria fer-se que comencessin a aparèixer de manera més multilingüe, començant sempre per l’alemany i el francès. O en un altre sentit: tenint en compte qui paga a la UE, ¿té gaire lògica que el president del Banc Central Europeu, avui un italià però aviat potser un alemany, hagi d’expressar-se en anglès a Frankfurt? Aquest podria també ser el moment de reforçar la presència de les grans llengües europees per exemple en l’educació. Pel que fa al suport popular, caldria no oblidar que arreu d’Europa la creixent contestació anti-UE advoca per recuperar espais de sobirania nacional, i que en el conflicte entre locals i cosmopolites que s’amaga rere les tensions eurofòbiques de mig continent és fàcil d’associar l’anglès amb els partidaris de més Europa. Per a molts, menys anglès seria menys Europa.

És massa d’hora per saber com acabarà tot plegat, fins i tot per saber si el Brexit acabarà materialitzant-se. Amb tot, estaria bé que tots plegats en traguéssim almenys una lliçó, no per antiga prescindible: en el món inestable en què ens movem, resulta arriscat posar tots els ous, fins i tot els ous lingüístics, en un mateix cistell, per gros i poderós que ens pugui semblar. Al capdavall, les llengües franques no són més que un instrument que hauríem de poder usar en benefici propi, no pas un altar al qual calgui sacrificar bous i esquelles.

Més continguts de