Duran, el diputat català menys actiu al Congrés

BarcelonaEl balanç merament quantitatiu de la tasca parlamentària feta en una legislatura és forçosament parcial i, en ocasions, injust. I és que la feina d’un diputat va molt més enllà del que els registres del Congrés en deixen constància; és a dir, de les preguntes fetes al ple, en comissió o per escrit; de les interpel·lacions; de les mocions i proposicions no de llei defensades o refusades; del seguiment de projectes, propostes de llei i iniciatives legislatives populars; del control a alts càrrecs de l’executiu, i dels debats sectorials en què s’ha pres part, entre d’altres.

Ara bé, darrere d’aquestes actuacions sovint hi ha també l’interès per un col·lectiu, les entrevistes amb sectors socials, entitats i lobis, la participació en mobilitzacions, l’estudi de les diverses matèries en litigi o la defensa dels interessos del territori pel qual s’ha sigut escollit, un seguit de neguits que els diputats tenen ocasió de vehicular a través de la tasca parlamentària, que sí que queda registrada. La seva anàlisi des de la web del Congrés permet fer un seguiment de l’activitat de cadascun dels membres de la cambra, un exercici útil ara que s’han dissolt les Corts, camí al 20-D.

I què posen de manifest aquestes dades, pel que fa als diputats catalans? El més evident és que el nivell d’activitat de cadascun és clarament desigual. La primera bretxa es dóna entre els parlamentaris del PP, el grup més gran, i la resta. Com que la tasca dels primers és bàsicament donar suport al govern espanyol, la seva quantitat d’intervencions i preguntes adreçades a l’executiu és molt inferior. Així, mentre els diputats populars han intervingut de mitjana uns 44,1 cops -entre el ple i les comissions-, els dels altres partits ho han fet una mitjana de 223, i mentre que els primers han fet unes 10,6 preguntes -i altres peticions- per escrit, l’oposició n’ha fet arribar unes 298 per escó. Com que la feina del grup del govern és molt particular, per tant, és pertinent comparar els diputats de l’oposició entre si, i deixar els del PP a banda.

Diferències en el si dels grups

Tanmateix, el cert és que les diferències entre els diputats de l’oposició són també notables, i fins i tot més exagerades. Ara bé, aquestes diferències no depenen necessàriament del grup parlamentari en el qual s’integren, tal com demostra que el parlamentari amb uns registres més baixos, Josep Antoni Duran i Lleida, era el cap de llista de CiU, mentre que el seu número dos, Pere Macias, és el català més actiu, amb una activitat recollida equivalent a quasi 28 cops la del líder d’Unió, que serà el cap de llista democristià el 20-D.

Durant els quatre anys de legislatura, Duran i Lleida només ha intervingut 41 cops en el ple, ha formulat 31 preguntes per escrit i ha demanat 4 informes a l’executiu central. Molt lluny de les xifres de Macias -que recentment ha anunciat que es retira de la política institucional-, amb 419 intervencions, 1.450 preguntes per escrit i 252 informes demanats. És evident que la tasca d’un portaveu de grup inclou responsabilitats més invisibles com l’organització de l’equip, però l’anàlisi més detallada de les intervencions de Duran posa de manifest que s’ha reservat en aquest mandat per a les actuacions més rellevants i, de fet, ha sigut l’únic diputat català que no ha intervingut ni un sol cop en comissió, sinó que ho ha fet només en el ple, malgrat que ha sigut president de la comissió d’exteriors i portaveu durant un any a la comissió constitucional i que estava adscrit a la comissió de justícia.

En canvi, sí que s’ha reservat per als episodis més rellevants de la legislatura. En concret, se l’ha sentit en el debat d’investidura, en els tres debats de política general, en els debats a la totalitat dels pressupostos del 2012, 2013 i 2014, en el debat de la petició de delegar a la Generalitat la competència per celebrar referèndums i la de la llei d’abdicació del rei, en les compareixences de Mariano Rajoy per informar de 12 Consells d’Europa, tres cops sobre el cas Bárcenas, dos sobre els plans de reformes del govern espanyol i un sobre l’atur, en dues interpel·lacions sobre la llei Wert i el sistema sanitari i en 12 preguntes al govern estatal.

Chacón, un balanç també pobre

Tot i aquest repàs, els militants d’Unió han fet confiança per àmplia majoria en Duran per repetir com a candidat. Com han fet els socialistes amb Carme Chacón, malgrat que en els quasi dos anys que va aguantar com a diputada només va intervenir dos cops en comissió i cap en el ple. De fet, el PSC és el partit de l’oposició amb registres d’activitat més baixos, un fet força previsible en la mesura que forma part del grup del PSOE, el segon de la cambra, cosa que implica que les tasques de representació i les intervencions estan més repartides. Per aquesta mateixa raó, és lògic que els partits amb menys representació tinguin parlamentaris més actius, ja que han de cobrir més flancs, motiu pel qual els d’ICV-EUiA són els que han intervingut més i han registrat més preguntes -Joan Coscubiela és el diputat català amb més intervencions-, seguits de prop per ERC -Joan Tardà, que serà el número u o dos d’ERC el 20-D, és el quart més actiu dels catalans-. L’excepció en aquest cas és el parlamentari gironí del PSC Àlex Sáez, el tercer català més actiu, sobretot gràcies a les 870 preguntes que ha fet per escrit.

L’activitat gironina duplica la de Lleida

Més enllà de les variables entre diputats del govern o de l’oposició i, entre aquests, les diferències segons el seu grup parlamentari, l’anàlisi de l’activitat dels parlamentaris catalans es pot fer també segons la circumscripció per la qual van ser escollits. D’aquesta manera, els diputats de Girona -excloent els del PP sempre, per evitar disfuncions- mostren una activitat mitjana que duplica la dels de la demarcació de Lleida. Així, mentre que els primers van fer de mitjana unes 207 intervencions i 507 preguntes i peticions per escrit, els segons només van intervenir uns 111 cops i van registrar 251 consultes per escrit cadascun. En aquest rànquing territorial, la demarcació de Tarragona se situa en segona posició -a prop de la primera- i la de Barcelona en la tercera.

El cert, però, és que Lleida, Girona i Tarragona tenen quatre diputats la primera demarcació i sis les altres dues, fet que condiciona molt les mitjanes per la feina d’un o dos dels seus electes.