Què significa que Espanya reconegui l'estat palestí?

Pedro Sánchez ha fet avui el gest polític en coordinació amb Irlanda i Noruega

3 min
Sánchez al Congrés dels diputats

BarcelonaEl govern espanyol reconeix aquest dimarts l'estat palestí de manera coordinada amb Irlanda i Noruega. La decisió, que ha obert una crisi diplomàtica amb Israel, arriba després de set mesos d'ofensiva israeliana a la Franja de Gaza, que s'acarnissa amb els civils i deixa una destrucció sense precedents. Malta i Eslovènia també s'han mostrat disposades a fer el mateix pas. Però què significa en realitat el reconeixement de Palestina com a estat?

Quins països reconeixen Palestina?

Actualment, 139 països reconeixen l'estat palestí, però a la llista no hi ha tres dels membres permanents del Consell de Seguretat: els Estats Units, el Regne Unit i França (tot just fa unes setmanes que París i Londres es mostren disposats a fer-ho), mentre que Rússia i la Xina sí que ho han fet. Un altre exemple de com la qüestió palestina allunya Occident de la resta del món. Dins la UE hi ha divisió d'opinions. Nou països reconeixen l'estat palestí, la majoria des del 1988, quan formaven part de l'òrbita de l'antiga URSS: són Bulgària, Eslovàquia, Hongria, Polònia, la República Txeca i Romania, a més de Xipre. Suècia va reconèixer Palestina el 2014.

Existeix l'estat palestí?

El poble palestí no ha vist reconegut mai el seu dret a l'autodeterminació. Durant segles van estar sota el jou de l'Imperi Otomà, fins que després de la Primera Guerra Mundial es van convertir en un protectorat britànic (en el repartiment del Pròxim Orient entre França i el Regne Unit), que va donar peu, després de la Segona Guerra Mundial i amb el rerefons de l'Holocaust, a la creació de l'estat d'Israel, sota patrocini de les grans potències guanyadores. Aquestes potències van dictar una partició en una resolució de l'ONU que preveia dos estats, un de jueu i un d'àrab, que beneficiava clarament la població colona: els jueus que havien arribat al protectorat britànic de Palestina fugint de l'antisemitisme a Europa representaven un terç de la població, però al pla de partició els corresponia el 55% del territori.

Els colons israelians no van respectar el pla i van desplaçar per la força més de 700.000 palestins de les seves ciutats i pobles, en l'episodi que al món àrab es coneix com la NakbaEls palestins s'hi van oposar, com s'havien enfrontat a cadascuna de les potències colonials de torn. I les protestes palestines contra la colonització van continuar amb l'estat d'Israel i els Estats Units, una potència mundial que necessitava un peu al Pròxim Orient.

El novembre del 1988, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va aprovar una declaració d'independència que proclamava l'estat palestí sobre la base del pla de partició de l'ONU del 1947. Després va venir la Primera Intifada, que es va acabar amb els Acords d'Oslo del 1993, on es va constituir l'Autoritat Palestina sobre les fronteres posteriors a la guerra de 1967, reconeguda internacionalment com a estat observador de l'ONU (com el Vaticà), però sense les atribucions d'un estat independent, mentre que els territoris palestins continuen estant sota ocupació israeliana: Gaza sotmesa a divuit anys de setge i cinc guerres i Cisjordània amb més de 800.000 colons en què les ciutats i pobles palestins s'han convertit en bantustans (les reserves tribals de Sud-àfrica) i amb un règim que les grans entitats defensores dels drets humans i la relatora especial de l'ONU consideren apartheid.

Què canvia amb el reconeixement?

El reconeixement de l'estat palestí no canvia res sobre el terreny, però té un valor polític. És una manera de potenciar el que el govern espanyol, com la UE i els Estats Units, consideren que ha de ser la sortida al conflicte: l'anomenada solució dels dos estats, en què l'estat jueu convisqui pacíficament al costat del palestí. Aquesta sortida ja es va intentar el 1993, en l'anomenat procés d'Oslo, que va fracassar per la negativa d'Israel d'acceptar el dret al retorn dels refugiats palestins i la continuació de la colonització dels territoris ocupats, l'oposició de Hamàs i altres partits palestins i el paper dels colons ultraortodoxos.

En l'escenari posterior a l'ofensiva de Gaza és encara menys clar que aquesta solució pugui ser viable.

stats