ValènciaRita Barberá va arribar a l’alcaldia de València el juny del 1991 gràcies a un pacte amb la dreta regionalista d’Unió Valenciana que posaria fi als mandats del PSOE a la capital del Túria. Eren els principis dels anys 90, Madrid gaudia de la capitalitat cultural i quedaven pocs mesos per a la celebració de l’Expo de Sevilla i dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Aquestes fites seran claus per entendre la gestió municipal de l’exdirigent del PP.
Amb el sentiment que València era la gran perjudicada pels governs estatals socialistes, Rita Barberá arriba a l’alcaldia amb el propòsit clar de posar la ciutat en el lloc que, segons ella, mereixia. Per fer-ho realitat, per “posar València al mapa” -com es vantava d’haver aconseguit amb els anys-, centra bona part de la gestió política en els projectes que poden donar projecció a la ciutat.
La Ciutat de les Arts i les Ciències, la Copa Amèrica de Vela, el Gran Premi de Fórmula 1, la visita del papa Benet XVI, la nova marina del port de València o el Palau de Congressos van suposar grans inversions que van convertir-se en la targeta de presentació de la política de grans esdeveniments impulsada per Barberá. Mentre això passava, la seva popularitat creixia i arreu de l’Estat es parlava del miracle valencià.
Barberá s’apuntava els mèrits
La València de l’òpera, de la Fórmula 1 o de les regates de vela figuren entre els èxits de Rita Barberá, malgrat que en molts casos ella només hi posava la cara i, els diners, uns altres. Ho podia fer. Era la València de la Barberá omnipotent en la qual els veïns consideraven que tot allò bo que li passava a la ciutat l’hi devien a l’alcaldessa, encara que la realitat fos que les inversions les havien pagat la Generalitat o l’Estat.
L’obsessió de Barberá per fer de València una ciutat que pogués competir amb Madrid i Barcelona va fer que els diners no importessin. Tot valia per portar a València personalitats de primer ordre. Per això es van pagar 1,5 milions a l’Instituto Nóos d’Iñaki Urdangarin, es va fer tancar el Mercat Central perquè l’amo de Prada hi fes una festa privada o, com després s’ha sabut, es va invertir en negocis tan poc rendibles com la Fórmula 1.
Gestió deficient de portes endins
El punt feble de la gestió municipal de Barberá va ser la falta de diàleg amb els veïns. Criticada per tenir abandonats els barris perifèrics de la ciutat -que només visitava en campanya electoral, segons l’oposició-, va trobar els seus grans enemics en els veïns del Cabanyal, que van plantar cara a l’alcaldessa quan pretenia enderrocar aquest barri protegit de pescadors, i en els diversos col·lectius socials que van resistir el seu setge.
Entre els damnificats per la seva gestió hi ha les víctimes de l’accident del metro. Ells van ser els protagonistes del seu episodi més fosc (per davant del vergonyós discurs del caloret ), quan, des del balcó de l’Ajuntament, durant les Falles del 2015, en va fer burla -no se sap si conscientment- mentre reclamaven justícia per als seus familiars.
