De l’eufòria a la incertesa al passeig de Lluís Companys

BarcelonaDe l’eufòria a la incertesa. Són les dues emocions, els extrems oposats, entre les quals van bascular en qüestió de pocs minuts les cares dels milers de persones que ahir van seguir el discurs del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, des del passeig Lluís Companys. De la declaració d’independència a la independència suspesa. Dels aplaudiments, l’èxtasi i les llàgrimes d’emoció, a la gran xiulada, les acusacions de traïció i les galtes enceses de ràbia o de tristesa.

Molts no entenien ben bé què acabava de passar quan Puigdemont va dir les seves últimes paraules. Però alguns insistien en un suport incondicional al Govern i al president. La incertesa era una sensació generalitzada que contrastava amb el que es respirava a primera hora de la tarda, quan els concentrats que arribaven al passeig ho feien convençuts que s’havien reunit per celebrar la nova República Catalana.

Ja des de dues hores abans de la cita, programada inicialment a les sis de la tarda, centenars de persones passejaven estelades i clamaven per la independència davant l’Arc de Triomf. Els primers a arribar-hi van ser els pagesos, convocats per Unió de Pagesos, el sindicat majoritari del camp català. Ho van fer a cavall d’una trentena de tractors que van aparcar sota l’emblemàtic monument. A partir d’aquí, una munió de gent, vinguda d’arreu de Catalunya -un grup d’una vintena de persones d’Arbúcies van desplegar una pancarta gegant que deia “Defensem la República Catalana”-, s’hi van anar acostant. Un grup de voluntaris de l’ANC i d’Òmnium repartien roses i cartells que demanaven democràcia, en català i en anglès, potser per acabar de deixar clar el missatge al centenar de periodistes de mitjans internacionals que anaven amunt i avall perseguint declaracions i imatges d’ambient. Cada pocs metres hi havia una connexió en directe en anglès, italià, francès o xinès. Mentrestant, un equip de tècnics de les entitats organitzadores acabaven de muntar les dues pantalles gegants que es van instal·lar per poder seguir el ple del Parlament, una mirant al nord i l’altra al sud. Els primers aplaudiments van arribar quan, ja amb les pantalles connectades, van aparèixer les imatges del president sortint de la Generalitat i, més tard, arribant a la Ciutadella. “Ni un pas enrere”, era el principal crit, la principal demanda. Hi havia molts joves, la majoria universitaris convocats per la plataforma Universitats per la República, però també gent gran com el Manel, de 90 anys, que caminava costosament agafat del braç de la seva dona. “No em podia quedar a casa el dia que el meu país serà lliure”, explicava amb la veu tremolosa de l’emoció.

La llarga espera

A les sis de la tarda tothom estava preparat, atent, situat per veure aparèixer en pantalla Carles Puigdemont. Era tanta l’expectació que ningú es va moure de lloc quan es va saber que l’inici de la sessió plenària es posposava una hora a petició del president. Els ànims eren calmats. Només alguns es van acostar als bars més propers per comprar beguda i menjar, però al passeig el gruix de gent es va mantenir immòbil durant la llarga hora de missatge ajornat. Finalment, quan el president va entrar a l’hemicicle, van arribar els grans aplaudiments, que es van fer més sonors amb l’entrada dels diputats de la CUP, els últims a fer-ho.

Durant el discurs, les ovacions van ser contundents amb les referències al resultat del referèndum i als ferits durant l’1 d’octubre. Quan ja feia alguns minuts que havia començat el parlament, alguns es miraven amb impaciència i altres contenien llàgrimes d’emoció recordant els fets recents que anava enumerant Puigdemont. “Digue-ho ja!”, cridava un noi davant la pantalla que mirava cap a muntanya. Finalment: “Les urnes diuen sí a la independència, i aquest és el camí que estic compromès a seguir”. I els assistents van embogir. Al costat del noi que havia llançat el clam impacient, una dona d’una quarantena d’anys va abraçar-se a la seva mare. Totes dues tenien llàgrimes als ulls. Davant seu, una altra plorava i reia tot alhora i el seu company li passava el braç per l’espatlla. Els assistents celebraven el que havien vingut a celebrar, i a cada nova referència que feia el president a la declaració d’independència els crits eren més forts i els somriures més grans. Els aplaudiments del ple que traspassaven la pantalla es van fondre amb els dels manifestants quan Puigdemont va declarar “l’estat independent en forma de República”.

D’aquesta eufòria col·lectiva es va passar al cap de pocs minuts a la incredulitat, quan el somni va quedar suspès. La majoria de gent feia cara de no entendre res, alguns xiulaven i cridaven “traïdor”. Tot i que la majoria no es va moure, alguns van decidir anar-se’n. “Això és una estafa!”, deien. El gruix de gent es va tornar inestable, ja no era una massa compacta. Quan Puigdemont va acabar, les llàgrimes dels que ploraven eren de ràbia. Com les de l’Íngrid, que se les eixugava amb l’estelada que portava penjada al coll: “Ens han enganyat”. Uns altres, quan ja havien paït el que acabava de passar, es mostraven més comprensius. És el cas del Marc i el Jordi, tots dos d’una vintena d’anys, que deien que estaven una mica tristos perquè s’esperaven una altra cosa, però que mantenien el seu suport al Govern: “Puigdemont potser no ha sigut del tot honest, però s’hi ha esforçat”. L’Elisenda i la Pilar també eren allà per celebrar la independència però deien que “potser era un risc que no calia córrer”. “Ens falten elements, alguna cosa ha passat que se’ns escapa”, deien un grup de dones. La concentració es va dissoldre amb comptagotes, la festa esperada quan van arribar quedava tan lluny com la República Catalana.